Educació per a la ciutadania

Fa molts anys, a les escoles s’estudiava una assignatura anomenada Urbanitat, amb la vinguda de la democràcia, aquesta es va suprimir per considerar, entre altres coses, que ensenyava als infants i joves únicament un aspecte de la vida, no era oberta ni plural.

Aquesta assignatura, el que pretenia era ensenyar a tenir respecte vers les altres persones, principalment als pares i professors. Com tot, tenia les seves mancances i limitacions.

Amb la vinguda de la democràcia i l’obertura de la societat, l’educació ha experimentat una decadència total. De la llibertat que es volia donar s’ha passat quasi al llibertinatge. El progressisme que es volia i es vol implantar a les aules ha degenerat en una manca total i absoluta de respecte vers els professors i els pares.

Els pares són els responsables últims de l’educació dels seus fills, són els que han de decidir quin tipus d’educació necessiten. Des d’aquesta perspectiva, crec que el govern de l’Estat és excessivament intervencionista.

En aquest cas concret, el govern intervé per implantar una educació que sigui la fidel imatge del seu pensament polític. Diu defensar la democràcia i el respecte a la pluralitat, però l’únic que està fent és que tots els nens i nenes aprenguin sota la seva filosofia de vida, menyspreant institucions tan nostres com la família i el matrimoni. Demana respecte per totes les cultures i manifestacions religioses, i alhora, rebutja la religió catòlica i les seves tradicions i costums.

Crec sincerament que a l’escola, d’acord amb el sentiment dels pares, cal impartir una educació basada en el respecte i la tolerància, que faci recuperar als pares i professors aquella autoritat perduda; però aquesta educació ha de partir del fet que Espanya ha estat una comunitat catòlica, i per tant, el que primer s’ha de respectar, que no imposar, són les costums, tradicions i creences dels espanyols. Només quan aquestes siguin acceptades, podrem ser tolerants amb totes aquelles que venen de fora.