El 3 d’abril de 1979 es van celebrar les primeres eleccions municipals democràtiques que van suposar el començament de la gran transformació política, social i econòmica d’Espanya i el període més llarg de benestar i de convivència de la nostra història.
Els primers ajuntaments democràtics van ser l’embrió del desenvolupament i consolidació de la democràcia i de la participació política, però també de la implantació i de l’extensió de nous serveis, ara universals, que han contribuït a augmentar el benestar i la qualitat de vida de les persones.
Tot i això, desprès de trenta anys, els problemes econòmics continuen asfixiant la immensa majoria dels nostres ajuntaments. I tot perquè, com he dit anteriorment, els municipis han anat assumint serveis que no els pertoquen, o perquè l’Administració autonòmica i estatal els hi ha traspassat competències sense una contrapartida econòmica adaptada a les noves circumstancies: població envellida, immigració i més exigència en la qualitat de les prestacions. És a dir, els ajuntaments gasten molt més amb un pressupost massa ajustat.
Les xifres que s’han donat a conèixer són de les que maregen. Els ajuntaments inverteixen 7.000 milions d’euros en aquestes competències sobrevingudes, i, a més a més, tenen uns 5.000 milions d’euros pendents de pagament a les petites i mitjanes empreses que els subministren.
Tota aquesta situació també ha provocat que els ajuntaments lleidatans deguin a les entitats bancàries més de 252 milions d’euros en concepte de préstecs, crèdits o altres deutes financers. Aquesta xifra representa que els ajuntaments de Lleida deuen als bancs una mitjana de 591 euros per habitant, molt per sobre de la mitjana estatal que és de 566 euros, i de la mitjana de la resta de les províncies catalanes que és de 548 euros per habitant.
Pel que fa a l’ajuntament de la ciutat de Lleida en concret, aquest deu 119 milions d’euros als bancs, el que suposa un deute de 856 euros per cada veí de la capital del Segrià. Aquests números posen de relleu el que, des de fa temps, denuncien les agrupacions de municipis, i és que la falta de finançament estatal obliga als ajuntaments a recórrer als préstecs per poder complir amb les obligacions assumides.
Una situació que, a tenor dels pressupostos generals de l’Estat, tampoc canviarà aquest any, sinó tot el contrari, ja que, lluny d’incrementar l’aportació, el Govern del “risitas” Zapatero ha retallat en 940 milions d’euros el finançament municipal, malgrat la petició feta des de la FEMP perquè es mantinguessin, com a mínim, les mateixes quantitats que a l’any 2008.
Per tant, els pressupostos generals de l’Estat per al 2009 són els més antimunicipalistes de la historia de la democràcia i, lamentablement, aquesta retallada la pagaran els de sempre: les famílies i les petites i mitjanes empreses. Zapatero, un cop més, es riu dels ajuntaments i, el que és més greu, els enganya al no complir les seves promeses electorals.
En relació als deutes a les petites i mitjanes empreses, principals subministradores dels nostres ajuntaments, i a les que les administracions lleidatanes els hi deuen 400 milions d’euros, cal recordar que el Grup del PP a la Diputació de Lleida va presentar una moció per demanar que l’ens provincial pagués als seus proveïdors en un termini màxim de 30 dies, amb la finalitat d’ajudar a les nostres empreses per a que tinguin una major liquidesa financera en uns moments de crisi com els que vivim. Malauradament aquesta proposta del PP no va prosperar perquè l’equip de govern (PSC-ERC) hi van votar en contra, argumentant que ja s’està estudiant aquest tema.
Però mira per on, la setmana passada la Comissió Europea va presentar una proposta -idèntica a la del PP de Lleida- per a que les administracions públiques abonin en un termini màxim de 30 dies els seus deutes amb les petites i mitjanes empreses (pymes) o hauran de pagar a canvi una indemnització fixa del 5% de l’import més els interessos per cada mes de demora.
Tant aquesta proposta, que la Comissió Europea espera que entri en vigor l’any 2010, com la del PP, no pretenen altra cosa que acabar amb la “malaltia” que és la morositat de les administracions públiques amb les pymes, ofegades en aquesta crisi per la dificultat que tenen per aconseguir préstecs i per la demora en poder cobrar els seus treballs.
En definitiva, com es pot veure i comprovar, el problema del mon local és la precarietat del sistema actual de finançament, i el seu gran repte ha de ser, precisament, aconseguir un nou model de finançament, que passi del 13% actual al 25% dels fons de l’Estat, i l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia Local, que fixi i reconegui les competències i els serveis que han de prestar els ajuntaments.
Mentre no s’aconsegueixin aquestes reivindicacions, els ajuntaments hauran de continuar endeutant-se, en major o menor percentatge, segons la valia en la gestió dels polítics que els dirigeixin, per poder atendre les obres previstes i les demandes socials. I les petites i mitjanes empreses hauran de continuar fen cua per poder cobrar uns diners que legítimament els pertanyen per uns serveis prestats i, d’aquesta manera, mes rere mes, continuaran fen de banquers involuntaris dels ajuntaments. I a sobre, encara han de donar les gracies el dia que, finalment, poden cobrar els deutes.
Maria José Horcajada
Portaveu del PP a l’Ajuntament de Lleida i Diputada Provincial
Els primers ajuntaments democràtics van ser l’embrió del desenvolupament i consolidació de la democràcia i de la participació política, però també de la implantació i de l’extensió de nous serveis, ara universals, que han contribuït a augmentar el benestar i la qualitat de vida de les persones.
Tot i això, desprès de trenta anys, els problemes econòmics continuen asfixiant la immensa majoria dels nostres ajuntaments. I tot perquè, com he dit anteriorment, els municipis han anat assumint serveis que no els pertoquen, o perquè l’Administració autonòmica i estatal els hi ha traspassat competències sense una contrapartida econòmica adaptada a les noves circumstancies: població envellida, immigració i més exigència en la qualitat de les prestacions. És a dir, els ajuntaments gasten molt més amb un pressupost massa ajustat.
Les xifres que s’han donat a conèixer són de les que maregen. Els ajuntaments inverteixen 7.000 milions d’euros en aquestes competències sobrevingudes, i, a més a més, tenen uns 5.000 milions d’euros pendents de pagament a les petites i mitjanes empreses que els subministren.
Tota aquesta situació també ha provocat que els ajuntaments lleidatans deguin a les entitats bancàries més de 252 milions d’euros en concepte de préstecs, crèdits o altres deutes financers. Aquesta xifra representa que els ajuntaments de Lleida deuen als bancs una mitjana de 591 euros per habitant, molt per sobre de la mitjana estatal que és de 566 euros, i de la mitjana de la resta de les províncies catalanes que és de 548 euros per habitant.
Pel que fa a l’ajuntament de la ciutat de Lleida en concret, aquest deu 119 milions d’euros als bancs, el que suposa un deute de 856 euros per cada veí de la capital del Segrià. Aquests números posen de relleu el que, des de fa temps, denuncien les agrupacions de municipis, i és que la falta de finançament estatal obliga als ajuntaments a recórrer als préstecs per poder complir amb les obligacions assumides.
Una situació que, a tenor dels pressupostos generals de l’Estat, tampoc canviarà aquest any, sinó tot el contrari, ja que, lluny d’incrementar l’aportació, el Govern del “risitas” Zapatero ha retallat en 940 milions d’euros el finançament municipal, malgrat la petició feta des de la FEMP perquè es mantinguessin, com a mínim, les mateixes quantitats que a l’any 2008.
Per tant, els pressupostos generals de l’Estat per al 2009 són els més antimunicipalistes de la historia de la democràcia i, lamentablement, aquesta retallada la pagaran els de sempre: les famílies i les petites i mitjanes empreses. Zapatero, un cop més, es riu dels ajuntaments i, el que és més greu, els enganya al no complir les seves promeses electorals.
En relació als deutes a les petites i mitjanes empreses, principals subministradores dels nostres ajuntaments, i a les que les administracions lleidatanes els hi deuen 400 milions d’euros, cal recordar que el Grup del PP a la Diputació de Lleida va presentar una moció per demanar que l’ens provincial pagués als seus proveïdors en un termini màxim de 30 dies, amb la finalitat d’ajudar a les nostres empreses per a que tinguin una major liquidesa financera en uns moments de crisi com els que vivim. Malauradament aquesta proposta del PP no va prosperar perquè l’equip de govern (PSC-ERC) hi van votar en contra, argumentant que ja s’està estudiant aquest tema.
Però mira per on, la setmana passada la Comissió Europea va presentar una proposta -idèntica a la del PP de Lleida- per a que les administracions públiques abonin en un termini màxim de 30 dies els seus deutes amb les petites i mitjanes empreses (pymes) o hauran de pagar a canvi una indemnització fixa del 5% de l’import més els interessos per cada mes de demora.
Tant aquesta proposta, que la Comissió Europea espera que entri en vigor l’any 2010, com la del PP, no pretenen altra cosa que acabar amb la “malaltia” que és la morositat de les administracions públiques amb les pymes, ofegades en aquesta crisi per la dificultat que tenen per aconseguir préstecs i per la demora en poder cobrar els seus treballs.
En definitiva, com es pot veure i comprovar, el problema del mon local és la precarietat del sistema actual de finançament, i el seu gran repte ha de ser, precisament, aconseguir un nou model de finançament, que passi del 13% actual al 25% dels fons de l’Estat, i l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia Local, que fixi i reconegui les competències i els serveis que han de prestar els ajuntaments.
Mentre no s’aconsegueixin aquestes reivindicacions, els ajuntaments hauran de continuar endeutant-se, en major o menor percentatge, segons la valia en la gestió dels polítics que els dirigeixin, per poder atendre les obres previstes i les demandes socials. I les petites i mitjanes empreses hauran de continuar fen cua per poder cobrar uns diners que legítimament els pertanyen per uns serveis prestats i, d’aquesta manera, mes rere mes, continuaran fen de banquers involuntaris dels ajuntaments. I a sobre, encara han de donar les gracies el dia que, finalment, poden cobrar els deutes.
Maria José Horcajada
Portaveu del PP a l’Ajuntament de Lleida i Diputada Provincial
