El darrer Ple de la Diputació de Lleida, celebrat el passat 19 de juny, va resultar força interessant, no tan sols pels temes i les mocions aprovades en benefici del territori, sinó perquè, a més, també va servir per posar en evidència la subordinació del grup socialista al Govern de la Generalitat en detriment dels nostres municipis.
Al Ple es va aprovar, per unanimitat, mocions tan importants per les comarques lleidatanes com les d’instar al Ministeri de Foment i a la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat a mantenir l’enllaç directe projectat inicialment a l’autovia A-22, de Lleida a Osca, per a les poblacions de Sucs, Gimenells i Pla de la Font; la millora de la carretera N-230 entre el túnel de Vielha i Vielha i, també, la millora de la carretera C-28, entre Vielha i el Port de la Bonaigua.
Precisament, pel que fa a la millora de les comunicacions a les comarques del Pirineu, des del Partit Popular sempre hem expressat i defensat públicament la necessitat de millorar les carreteres i, a més a més, pel que respecta a la comunicació entre la Val d’Aran i el Pallars Sobirà, el PP creu que s’ha d’anar més lluny que la simple millora de l’asfalt de la carretera C-28, ja que considerem que aquestes dues comarques no estaran definitivament ben comunicades fins que no es construeixi el túnel de la Bonaigua, una obra que ja figurava en el primer Pla de Carreteres de la Generalitat de l’any 1985 i que el seu retard ha estat motiu de diverses protestes ciutadanes.
En aquest sentit, cal recordar que en el Ple de la Diputació del passat mes de febrer es va aprovar per unanimitat una moció, presentada pel PP, en la que es demanava a la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques iniciar durant aquest any l’estudi informatiu i d’impacte ambiental del túnel de la Bonaigua. Cal vetllar doncs i estar amatents perquè la Generalitat compleixi aquest mandat de la Diputació i no quedi oblidat al bagul dels records com ja ha passat en altres ocasions.
En quant a l’autovia de Lleida a Osca, és de justícia defensar la legítima reivindicació dels veïns de Sucs, Gimenells i Pla de la Font de demanar que no es suprimeixi l’enllaç directe projectat inicialment per aquestes poblacions. Ara depèn de la bona voluntat i de les ganes de fer-ho del Ministeri de Foment.
I ja que parlem de ganes i bona voluntat, crec que en la construcció d’aquesta autovia, el Ministeri de Foment hauria de posar-hi molt més interès i medis a l’hora d’executar les obres, ja que el tram entre Lleida i la Cerdera, que devia estar finalitzat al setembre de l’any 2008, arrossega un retard de més de 8 mesos.
Un retard que és encara més escandalós si es té en compte que als pressupostos de l’Estat per l’any 2004 ja figurava una partida de més de 2 milions d’euros per la redacció dels projectes entre Lleida i la Cerdera, de la Cerdera a la variant d’Almacelles i d’Almacelles al límit de la província de Lleida. Cal esperar un major esforç per part del Ministeri de Foment que permeti recuperar el temps perdut.
També es va aprovar una moció, presentada pel grup de CiU, en la que es demanava que la Diputació establís una línia d’ajudes als ajuntament de la província de Lleida amb la finalitat que puguessin contractar socorristes per les seves piscines municipals, donat que el Servei Català d’Ocupació ha restringit aquest any el pla d’ocupació que servia per pagar els socorristes de les piscines municipals en període estiuenc, adduint la crisi econòmica i la necessitat d’atendre altres mesures més prioritàries. Finalment, la Diputació hi destina una partida de 400.000 euros per a què els ajuntaments lleidatans puguin finançar la contractació de socorristes a les seves piscines municipals.
Des del grup del PP estem totalment d’acord amb aquesta línia d’ajudes de la Diputació, i així ho varem expressar al Ple amb el nostre vot a favor, però també considerem, tal com vàrem demanar en el debat plenari de la moció, que la Generalitat hauria de complementar aquests ajuts i que la propera temporada el Departament de Treball ha de tornar a reinstaurar les ajudes a les quals s’acollien els ajuntaments per fer front a la despesa que els suposa la contractació de socorristes per les piscines municipals.
Tant CiU com ERC van estar d’acord en que s’afegís aquesta proposta del PP a la moció, però els socialistes es van oposar rotundament al·legant que es tenia que haver parlat abans del Ple. Això sona a excusa de mal pagador. I més si es té en compte que no és la primera vegada, ni serà l’ultima, que durant el debat d’una moció, a petició d’algun grup polític, s’incorpora una proposta per millorar-la.
Per tant, aquesta excusa no val, com tampoc és seriós dir que la Generalitat ha de destinar els recursos a altres actuacions més prioritàries. Que hi ha més prioritari que ajudar als ajuntament a donar un millor servei als ciutadans? Suposo que quan des del Govern es diu que s’han de destinar els diners a serveis més prioritaris, no es referiran als milions d’euros que la Generalitat ha gastat en informes que no serveixen per res, en obrir ambaixades per mig mon per col·locar als amics i parents, o en subvencionar a entitats properes als partits que integren el govern català.
D’això se’n diu malgastar i fer un mal us dels diners públics. Uns diners que haurien de servir perquè els nostres ajuntaments puguin tirar endavant amb garanties els serveis que donen al ciutadans, també la contractació de socorristes per les piscines municipals a l’estiu, i no per fer partidisme i acontentar a la camarilla. La Generalitat ha de donar resposta a les necessitats dels ciutadans, i no generar problemes als nostres municipis.
Maria José Horcajada
Portaveu del PP a la Diputació de Lleida
divendres, 26 / juny / 2009
Generalitat, socorristes i túnel de la Bonaigua
divendres, 17 / abril / 2009
El gran repte del mon local
El 3 d’abril de 1979 es van celebrar les primeres eleccions municipals democràtiques que van suposar el començament de la gran transformació política, social i econòmica d’Espanya i el període més llarg de benestar i de convivència de la nostra història.
Els primers ajuntaments democràtics van ser l’embrió del desenvolupament i consolidació de la democràcia i de la participació política, però també de la implantació i de l’extensió de nous serveis, ara universals, que han contribuït a augmentar el benestar i la qualitat de vida de les persones.
Tot i això, desprès de trenta anys, els problemes econòmics continuen asfixiant la immensa majoria dels nostres ajuntaments. I tot perquè, com he dit anteriorment, els municipis han anat assumint serveis que no els pertoquen, o perquè l’Administració autonòmica i estatal els hi ha traspassat competències sense una contrapartida econòmica adaptada a les noves circumstancies: població envellida, immigració i més exigència en la qualitat de les prestacions. És a dir, els ajuntaments gasten molt més amb un pressupost massa ajustat.
Les xifres que s’han donat a conèixer són de les que maregen. Els ajuntaments inverteixen 7.000 milions d’euros en aquestes competències sobrevingudes, i, a més a més, tenen uns 5.000 milions d’euros pendents de pagament a les petites i mitjanes empreses que els subministren.
Tota aquesta situació també ha provocat que els ajuntaments lleidatans deguin a les entitats bancàries més de 252 milions d’euros en concepte de préstecs, crèdits o altres deutes financers. Aquesta xifra representa que els ajuntaments de Lleida deuen als bancs una mitjana de 591 euros per habitant, molt per sobre de la mitjana estatal que és de 566 euros, i de la mitjana de la resta de les províncies catalanes que és de 548 euros per habitant.
Pel que fa a l’ajuntament de la ciutat de Lleida en concret, aquest deu 119 milions d’euros als bancs, el que suposa un deute de 856 euros per cada veí de la capital del Segrià. Aquests números posen de relleu el que, des de fa temps, denuncien les agrupacions de municipis, i és que la falta de finançament estatal obliga als ajuntaments a recórrer als préstecs per poder complir amb les obligacions assumides.
Una situació que, a tenor dels pressupostos generals de l’Estat, tampoc canviarà aquest any, sinó tot el contrari, ja que, lluny d’incrementar l’aportació, el Govern del “risitas” Zapatero ha retallat en 940 milions d’euros el finançament municipal, malgrat la petició feta des de la FEMP perquè es mantinguessin, com a mínim, les mateixes quantitats que a l’any 2008.
Per tant, els pressupostos generals de l’Estat per al 2009 són els més antimunicipalistes de la historia de la democràcia i, lamentablement, aquesta retallada la pagaran els de sempre: les famílies i les petites i mitjanes empreses. Zapatero, un cop més, es riu dels ajuntaments i, el que és més greu, els enganya al no complir les seves promeses electorals.
En relació als deutes a les petites i mitjanes empreses, principals subministradores dels nostres ajuntaments, i a les que les administracions lleidatanes els hi deuen 400 milions d’euros, cal recordar que el Grup del PP a la Diputació de Lleida va presentar una moció per demanar que l’ens provincial pagués als seus proveïdors en un termini màxim de 30 dies, amb la finalitat d’ajudar a les nostres empreses per a que tinguin una major liquidesa financera en uns moments de crisi com els que vivim. Malauradament aquesta proposta del PP no va prosperar perquè l’equip de govern (PSC-ERC) hi van votar en contra, argumentant que ja s’està estudiant aquest tema.
Però mira per on, la setmana passada la Comissió Europea va presentar una proposta -idèntica a la del PP de Lleida- per a que les administracions públiques abonin en un termini màxim de 30 dies els seus deutes amb les petites i mitjanes empreses (pymes) o hauran de pagar a canvi una indemnització fixa del 5% de l’import més els interessos per cada mes de demora.
Tant aquesta proposta, que la Comissió Europea espera que entri en vigor l’any 2010, com la del PP, no pretenen altra cosa que acabar amb la “malaltia” que és la morositat de les administracions públiques amb les pymes, ofegades en aquesta crisi per la dificultat que tenen per aconseguir préstecs i per la demora en poder cobrar els seus treballs.
En definitiva, com es pot veure i comprovar, el problema del mon local és la precarietat del sistema actual de finançament, i el seu gran repte ha de ser, precisament, aconseguir un nou model de finançament, que passi del 13% actual al 25% dels fons de l’Estat, i l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia Local, que fixi i reconegui les competències i els serveis que han de prestar els ajuntaments.
Mentre no s’aconsegueixin aquestes reivindicacions, els ajuntaments hauran de continuar endeutant-se, en major o menor percentatge, segons la valia en la gestió dels polítics que els dirigeixin, per poder atendre les obres previstes i les demandes socials. I les petites i mitjanes empreses hauran de continuar fen cua per poder cobrar uns diners que legítimament els pertanyen per uns serveis prestats i, d’aquesta manera, mes rere mes, continuaran fen de banquers involuntaris dels ajuntaments. I a sobre, encara han de donar les gracies el dia que, finalment, poden cobrar els deutes.
Maria José Horcajada
Portaveu del PP a l’Ajuntament de Lleida i Diputada Provincial
Els primers ajuntaments democràtics van ser l’embrió del desenvolupament i consolidació de la democràcia i de la participació política, però també de la implantació i de l’extensió de nous serveis, ara universals, que han contribuït a augmentar el benestar i la qualitat de vida de les persones.
Tot i això, desprès de trenta anys, els problemes econòmics continuen asfixiant la immensa majoria dels nostres ajuntaments. I tot perquè, com he dit anteriorment, els municipis han anat assumint serveis que no els pertoquen, o perquè l’Administració autonòmica i estatal els hi ha traspassat competències sense una contrapartida econòmica adaptada a les noves circumstancies: població envellida, immigració i més exigència en la qualitat de les prestacions. És a dir, els ajuntaments gasten molt més amb un pressupost massa ajustat.
Les xifres que s’han donat a conèixer són de les que maregen. Els ajuntaments inverteixen 7.000 milions d’euros en aquestes competències sobrevingudes, i, a més a més, tenen uns 5.000 milions d’euros pendents de pagament a les petites i mitjanes empreses que els subministren.
Tota aquesta situació també ha provocat que els ajuntaments lleidatans deguin a les entitats bancàries més de 252 milions d’euros en concepte de préstecs, crèdits o altres deutes financers. Aquesta xifra representa que els ajuntaments de Lleida deuen als bancs una mitjana de 591 euros per habitant, molt per sobre de la mitjana estatal que és de 566 euros, i de la mitjana de la resta de les províncies catalanes que és de 548 euros per habitant.
Pel que fa a l’ajuntament de la ciutat de Lleida en concret, aquest deu 119 milions d’euros als bancs, el que suposa un deute de 856 euros per cada veí de la capital del Segrià. Aquests números posen de relleu el que, des de fa temps, denuncien les agrupacions de municipis, i és que la falta de finançament estatal obliga als ajuntaments a recórrer als préstecs per poder complir amb les obligacions assumides.
Una situació que, a tenor dels pressupostos generals de l’Estat, tampoc canviarà aquest any, sinó tot el contrari, ja que, lluny d’incrementar l’aportació, el Govern del “risitas” Zapatero ha retallat en 940 milions d’euros el finançament municipal, malgrat la petició feta des de la FEMP perquè es mantinguessin, com a mínim, les mateixes quantitats que a l’any 2008.
Per tant, els pressupostos generals de l’Estat per al 2009 són els més antimunicipalistes de la historia de la democràcia i, lamentablement, aquesta retallada la pagaran els de sempre: les famílies i les petites i mitjanes empreses. Zapatero, un cop més, es riu dels ajuntaments i, el que és més greu, els enganya al no complir les seves promeses electorals.
En relació als deutes a les petites i mitjanes empreses, principals subministradores dels nostres ajuntaments, i a les que les administracions lleidatanes els hi deuen 400 milions d’euros, cal recordar que el Grup del PP a la Diputació de Lleida va presentar una moció per demanar que l’ens provincial pagués als seus proveïdors en un termini màxim de 30 dies, amb la finalitat d’ajudar a les nostres empreses per a que tinguin una major liquidesa financera en uns moments de crisi com els que vivim. Malauradament aquesta proposta del PP no va prosperar perquè l’equip de govern (PSC-ERC) hi van votar en contra, argumentant que ja s’està estudiant aquest tema.
Però mira per on, la setmana passada la Comissió Europea va presentar una proposta -idèntica a la del PP de Lleida- per a que les administracions públiques abonin en un termini màxim de 30 dies els seus deutes amb les petites i mitjanes empreses (pymes) o hauran de pagar a canvi una indemnització fixa del 5% de l’import més els interessos per cada mes de demora.
Tant aquesta proposta, que la Comissió Europea espera que entri en vigor l’any 2010, com la del PP, no pretenen altra cosa que acabar amb la “malaltia” que és la morositat de les administracions públiques amb les pymes, ofegades en aquesta crisi per la dificultat que tenen per aconseguir préstecs i per la demora en poder cobrar els seus treballs.
En definitiva, com es pot veure i comprovar, el problema del mon local és la precarietat del sistema actual de finançament, i el seu gran repte ha de ser, precisament, aconseguir un nou model de finançament, que passi del 13% actual al 25% dels fons de l’Estat, i l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia Local, que fixi i reconegui les competències i els serveis que han de prestar els ajuntaments.
Mentre no s’aconsegueixin aquestes reivindicacions, els ajuntaments hauran de continuar endeutant-se, en major o menor percentatge, segons la valia en la gestió dels polítics que els dirigeixin, per poder atendre les obres previstes i les demandes socials. I les petites i mitjanes empreses hauran de continuar fen cua per poder cobrar uns diners que legítimament els pertanyen per uns serveis prestats i, d’aquesta manera, mes rere mes, continuaran fen de banquers involuntaris dels ajuntaments. I a sobre, encara han de donar les gracies el dia que, finalment, poden cobrar els deutes.
Maria José Horcajada
Portaveu del PP a l’Ajuntament de Lleida i Diputada Provincial
diumenge, 8 / març / 2009
Educar en la igualtat
El 8 de març commemorem el Dia Internacional de la Dona, una celebració que des de fa un segle reivindica la igualtat efectiva amb els homes com un principi essencial de la nostra societat. Avui, gaudim d’una igualtat jurídica que moltes de les nostres predecessores haguessin desitjat, però aquesta igualtat encara no és real, perquè la igualtat real requereix molt més que la igualtat normativa, cal un canvi social, cultural i educatiu, i que els responsables polítics impulsin les condicions idònies.
El sistema educatiu desenvolupa un paper de primera magnitud a l’hora de corregir les desigualtats per raó de sexe, generades a causa de l’assignació de diferents rols i valors a dones i homes. L’escola ha de ser una eina bàsica per fomentar valors i capacitats que contribuiran al desenvolupament de la pròpia identitat personal sense cap condicionament.
També és essencial avançar cap a la igualtat en l’ocupació com a instrument per adquirir independència i autonomia. Les dones som igual de capaces que els homes per assumir llocs de responsabilitat, però per poder assumir responsabilitats cal ésser iguals en llibertat, adequar els horaris laborals, impulsar la construcció de guarderies o duplicar el temps d’excedència dels pares que s’acullin a un permís de paternitat.
Tampoc hi pot haver una igualtat real en una societat que continua patint episodis de violència contra les dones. És per això que cal lluitar amb més eficàcia contra la violència masclista amb els mitjans i els recursos suficients.
En definitiva, ja es hora de passar, d’una vegada per totes, de les paraules als fets, i que, en aquest sentit, les Administracions Públiques promoguin tots els canvis necessaris per arribar a un model de societat on tots, homes i dones, tinguem les mateixes oportunitats en condicions d’igualtat real i no només formal.
Maria José Horcajada
Portaveu del PP a l’Ajuntament de Lleida
El sistema educatiu desenvolupa un paper de primera magnitud a l’hora de corregir les desigualtats per raó de sexe, generades a causa de l’assignació de diferents rols i valors a dones i homes. L’escola ha de ser una eina bàsica per fomentar valors i capacitats que contribuiran al desenvolupament de la pròpia identitat personal sense cap condicionament.
També és essencial avançar cap a la igualtat en l’ocupació com a instrument per adquirir independència i autonomia. Les dones som igual de capaces que els homes per assumir llocs de responsabilitat, però per poder assumir responsabilitats cal ésser iguals en llibertat, adequar els horaris laborals, impulsar la construcció de guarderies o duplicar el temps d’excedència dels pares que s’acullin a un permís de paternitat.
Tampoc hi pot haver una igualtat real en una societat que continua patint episodis de violència contra les dones. És per això que cal lluitar amb més eficàcia contra la violència masclista amb els mitjans i els recursos suficients.
En definitiva, ja es hora de passar, d’una vegada per totes, de les paraules als fets, i que, en aquest sentit, les Administracions Públiques promoguin tots els canvis necessaris per arribar a un model de societat on tots, homes i dones, tinguem les mateixes oportunitats en condicions d’igualtat real i no només formal.
Maria José Horcajada
Portaveu del PP a l’Ajuntament de Lleida
dimecres, 18 / febrer / 2009
Ja n’hi ha prou. Diguem no!
Les comarques de Lleida estan patint darrerament tot un seguit d’agressions. Cal recordar l’intent de transvasament d’aigua de la capçalera del riu Segre, l’intent de reducció dels carrils del nou túnel de Vielha, la proposta de divisió del territori de Lleida en vegueries, i ara, si no ho evitem, planeja l’amenaça d’ampliar les zones ZEPA al canal Segarra-Garrigues. Tot aquest seguit de despropòsits no fan més que demostrar el menyspreu que les administracions i els partits que les governen senten per la gent i el territori de Lleida.
Ara li ha tocat el rebre al canal Segarra-Garrigues. És aquest nou canal el que pateix la mala gestió del Govern de la Generalitat fins el punt que ha estat un informe del propi Govern el que posa en perill la seva viabilitat. La viabilitat d’un canal, el Segarra-Garrigues, que, a l’igual que al seu temps va tenir el canal d’Urgell, és actualment l’obra amb una major transcendència econòmica i social de les que s’han fet en els darrers anys i de les que s’estan fent avui en dia a les comarques de Lleida.
Ha estat aquest informe encarregat pel Govern al Centre Tecnològic Forestal del Solsonès, i enviat a la Comissió Europea, el que ha propiciat que la UE vulgui imposar 23.000 noves hectàrees de protecció a la zona de reg del canal Segarra-Garrigues, que afegides a les 26.250 ja existents, qüestionen la viabilitat econòmica del canal. Hagués estat massa demanar que el Govern fes un informe sobre com fer compatible el regadiu amb la protecció d’aus, estan massa enfeinats amb informes de dubtosa utilitat com el de disseny del parxís, el del muscle zebra o un sobre models gràfics de polvoritzadors agrícoles, un estudi de deu folis al mòdic preu de 6.600 euros.
Aquesta mala gestió demostrada i la passivitat dels Departaments d’Agricultura i Medi Ambient de la Generalitat han portat a la demanda de la UE d’incrementar les àrees de protecció d’aus, en detriment de la zona regable del canal, posant en perill no tan sols la seva viabilitat, sinó la pròpia supervivència dels pagesos que confien en aquest nou regadiu per tirar endavant i poder viure de l’agricultura.
En un cas com aquest, s’ha d’estar al costat dels pagesos i dels regants del canal Segarra-Garrigues, i d’aquí el suport i la presència del PP de Lleida a la manifestació celebrada a la Plaça Sant Jaume de Barcelona a favor del canal i en contra de l’ampliació de les ZEPA.
Com també és important i necessari el consens en les institucions lleidatanes, com ho ha estat en el cas de la Diputació de Lleida, ja que tan sols aquesta unitat i aquesta comunió entre les institucions i el territori podrà evitar, com ja va passar en el tema del transvasament d’aigua del Segre, aquesta nova agressió que, ara, en forma de ZEPA, es vol imposar i que fa perillar la continuïtat del canal Segarra-Garrigues.
Un canal amb una funció que va molt més enllà que una simple obra de regadiu, ja que a més aportarà aigua per la ramaderia, per la indústria de transformació i, com no pot ser d’una altra manera, aigua de boca per a moltes poblacions que en els darrers temps pateixen restriccions i que s’han de subministrar mitjançant camions cisterna.
Davant de la incoherència amb la que actua el Govern, es necessari acabar no tan sols amb les incerteses de tota mena que des de sempre i per diferents motius han acompanyat la construcció del canal Segarra-Garrigues, sinó també amb el fonamentalisme ecologista del conseller Baltasar, principal protagonista dels més sonats intents d’agressió al territori de Lleida i a la seva gent: el del transvasament d’aigua des de la capçalera del riu Segre i, ara, l’ampliació en 23.000 hectàrees de la zona de protecció d’aus al canal Segarra-Garrigues, responsabilitat compartida amb la Conselleria d’Agricultura, i amb un Govern de la Generalitat incapaç de fer els deures, i que ha tornat a suspendre davant la Comissió Europea. Per cert, els nostres pagesos i regants encara no saben el preu de l’aigua amb la que regaran. Com els nostres professionals agrícoles poden fer un pla de negoci sense saber una variable tan important com el preu de l’aigua?
El transvasament d’aigua del Segre es va poder evitar gràcies a la resposta contundent del territori i de les institucions, i l’ampliació de les zones ZEPA al canal Segarra-Garrigues es podria parar, a més de la mateixa resposta contundent del territori i de les administracions locals, si la Generalitat, de la mateixa manera que va encarregar un estudi que contempla l’ampliació de la zona de protecció a la zona regable, ara esmena aquesta patinada, i presenta a la Comissió Europea i on faci falta, un estudi científic i seriós que demostri que el reg no està renyit i és perfectament compatible amb el respecte al medi ambient i amb la preservació de les aus, tot i tenint sempre present que primer són les persones.
Això és el que reclamem des del PP. Però també diem que ja ni ha prou d’actuar i prendre decisions d’amagat i sense consultar al territori. Ja n’hi ha prou de tanta imposició i de considerar-nos la reserva d’indis de Catalunya. Ja n’hi ha prou! Diguem no a tot aquest menyspreu a les terres de Lleida, i a tanta incompetència i improvisació.
Maria José Horcajada
Portaveu del PP a la Diputació de Lleida
Portaveu del PP a la Diputació de Lleida
dimarts, 3 / febrer / 2009
Crítica a la campanya publicitària pel Fons Estatal d’Inversió local
És una propaganda barata la campanya de publicitat que el Govern Zapatero obligarà a fer als ajuntaments que s’han acollit a les ajudes del Fons Estatal d’Inversió Local.
És patètic que el senyor Zapatero s’aprofiti d’unes circumstàncies excepcionalment greus per fer-se autobombo, a la província de Lleida, on la majoria dels municipis són petits (tan sols 14 superen els 5.000 habitants), pot passar que el preu del cartell publicitari sigui més car que la pròpia obra que s’ha demanat.
El Govern central obligarà als 8.107 ajuntaments que han presentat projectes per accedir al Fons Estatal d’Inversió Local a col·locar i pagar tanques publicitàries, de mides exagerades (4 metres de llarg per 3 metres d’alt, quant inicialment havien de medir 1,5 per 1 metres i els havia de proporcionar la Subdelegació del Govern), anunciant la posada en marxa de les obres.
El prudent seria que els diners que costarà aquesta campanya -30 milions d’euros, a raó de 1.500 euros per cartell- es destinessin a ajudes socials immediates, i no a engreixar la vanitat del senyor Zapatero.
Aquesta mesura demostra l’ús partidista en època electoral que els socialistes fan d’aquest Fons Estatal d’Inversió Local, i que aquest pla no solucionarà el problema de l’atur, sinó que tan sols suposarà un alleujament temporal per algunes de les persones desocupades.
Maria José Horcajada
Regidora de la Paeria i portaveu del PP a la Diputació de Lleida
dimarts, 27 / gener / 2009
Variant sud si, però no a qualsevol preu
La proposta elaborada pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat per la construcció del tram entre Lleida i Alcarràs de la variant sud afecta a tot una sèrie de conreus i espais de l’Horta de Lleida, un espai productiu, agrícola i natural unit a la ciutat de Lleida i que representa un dels seus patrimonis més importants i és una garantia del seu equilibri social i mediambiental.
La importància d’aquesta infraestructura va quedar palesa en el darrer ple de la Diputació, on el PP primer, i CiU i l’equip de govern desprès, vam presentar mocions a favor de la variant sud i en defensa del territori i el seu reequilibri, i al final vàrem ser capaços de tirar endavant una moció de consens entre tots els grups polítics.
Des del Partit Popular considerem del tot necessària i bàsica la construcció d’aquesta variant sud, però no a qualsevol preu, i ho dic perquè alguns han confós, aquests dies, la discrepància amb el traçat amb el que no es vulgui la construcció d’aquesta variant i això es falç. La variant sud de Lleida es necessària.
La ciutat de Lleida necessita aquesta infraestructura que, juntament amb la variant nord, tanqui l’anella viària que permeti alliberar la ciutat del trànsit rodat de pas i, tanmateix, doni un servei a les poblacions del voltant, com són Albatàrrec, Alfés, Montoliu, Sudanell, Sunyer, Alcarràs i Torres de Segre, i la Diputació té el deure de potenciar les possibilitats de creixement d’aquests pobles del sud del Segrià, donant-los les millors comunicacions per a que tinguin les mateixes possibilitats de desenvolupament que han tingut els municipis del nord de la comarca i la variant ha de ser una oportunitat per aquests pobles.
Ara bé, això s’ha de fer, però no a qualsevol preu i tots tenim la responsabilitat de vetllar perquè el projecte definitiu del Departament de Política Territorial i Obres Públiques sobre aquesta variant sigui el màxim de respectuós amb l’Horta de Lleida i amb els veïns que hi viuen i la conserven, ja que ells són els veritables garants de què l’Horta perduri en el temps.
En aquest sentit, cal recordar el pas de l’AVE per l’Horta, que inicialment es volia fer mitjançant un talús, però que, finalment, fruit del consens i del diàleg es va aconseguir que fos a través d’un viaducte, amb la qual cosa es va evitar la fragmentació de les finques. En aquest cas hi va haver consens i diàleg amb els veïns. Ara, aquest consens i aquest diàleg és el que hem trobat a faltar amb la proposta de construcció de la variant sud.
La postura del PP és clara i contundent: defensem el traçat més allunyat del nucli de Lleida. I no estem sols, ja que també ho defensa la Plataforma Protegim l´Horta de Lleida, els municipis del sud del Segrià i altres formacions polítiques i entitats socials i culturals, perquè aquest traçat dóna solució a les necessitats de la ciutat de Lleida, és la millor opció per l´Horta i també dóna un millor servei als diversos municipis del sud del Segrià.
Tanmateix, des del PP, sempre hem pensat que era important arribar a una postura de consens per part de la Corporació Provincial, perquè entenem que és bàsic que les institucions de Lleida es posin d’acord en allò que volen pel territori.
En aquesta línia, l’aportació del grup del PP en la moció que, finalment, es va aprovar a la Diputació va ser decisiva perquè es tingui en compte la valoració de l’afectació de vivendes i no només la valoració econòmica de la construcció de la variant, perquè s’esculli el traçat amb un menor impacte sobre l´Horta, evitant el màxim possible l’afectació d’edificacions i vivendes, i per sol·licitar al Departament de Política Territorial i Obres Públiques que prengui en consideració les al·legacions presentades per institucions i entitats del territori al nou projecte de la variant sud.
També he de dir que ens hagués agradat més que la Diputació apostés per un traçat en concret, però cal valorar positivament la moció aprovada perquè el territori i les seves institucions hem de ser capaços d’anar junts de la ma, per sobre de diferències polítiques, en tot allò que és important per les terres de Lleida i la seva gent.
Finalment, no deixa de ser una vergonya que aquesta variant sud de la capital del Segrià, de la qual es va encarregar la redacció del primer projecte al maig de l’any 1995, quasi 14 anys després, encara estiguem discutint el traçat. Desitjo que entre tots siguem capaços de consensuar el millor traçat i, el que és tan o més important, exigir a la Generalitat que faci de la variant sud una realitat.
Maria José Horcajada
Portaveu del PP a la Diputació de Lleida
La importància d’aquesta infraestructura va quedar palesa en el darrer ple de la Diputació, on el PP primer, i CiU i l’equip de govern desprès, vam presentar mocions a favor de la variant sud i en defensa del territori i el seu reequilibri, i al final vàrem ser capaços de tirar endavant una moció de consens entre tots els grups polítics.
Des del Partit Popular considerem del tot necessària i bàsica la construcció d’aquesta variant sud, però no a qualsevol preu, i ho dic perquè alguns han confós, aquests dies, la discrepància amb el traçat amb el que no es vulgui la construcció d’aquesta variant i això es falç. La variant sud de Lleida es necessària.
La ciutat de Lleida necessita aquesta infraestructura que, juntament amb la variant nord, tanqui l’anella viària que permeti alliberar la ciutat del trànsit rodat de pas i, tanmateix, doni un servei a les poblacions del voltant, com són Albatàrrec, Alfés, Montoliu, Sudanell, Sunyer, Alcarràs i Torres de Segre, i la Diputació té el deure de potenciar les possibilitats de creixement d’aquests pobles del sud del Segrià, donant-los les millors comunicacions per a que tinguin les mateixes possibilitats de desenvolupament que han tingut els municipis del nord de la comarca i la variant ha de ser una oportunitat per aquests pobles.
Ara bé, això s’ha de fer, però no a qualsevol preu i tots tenim la responsabilitat de vetllar perquè el projecte definitiu del Departament de Política Territorial i Obres Públiques sobre aquesta variant sigui el màxim de respectuós amb l’Horta de Lleida i amb els veïns que hi viuen i la conserven, ja que ells són els veritables garants de què l’Horta perduri en el temps.
En aquest sentit, cal recordar el pas de l’AVE per l’Horta, que inicialment es volia fer mitjançant un talús, però que, finalment, fruit del consens i del diàleg es va aconseguir que fos a través d’un viaducte, amb la qual cosa es va evitar la fragmentació de les finques. En aquest cas hi va haver consens i diàleg amb els veïns. Ara, aquest consens i aquest diàleg és el que hem trobat a faltar amb la proposta de construcció de la variant sud.
La postura del PP és clara i contundent: defensem el traçat més allunyat del nucli de Lleida. I no estem sols, ja que també ho defensa la Plataforma Protegim l´Horta de Lleida, els municipis del sud del Segrià i altres formacions polítiques i entitats socials i culturals, perquè aquest traçat dóna solució a les necessitats de la ciutat de Lleida, és la millor opció per l´Horta i també dóna un millor servei als diversos municipis del sud del Segrià.
Tanmateix, des del PP, sempre hem pensat que era important arribar a una postura de consens per part de la Corporació Provincial, perquè entenem que és bàsic que les institucions de Lleida es posin d’acord en allò que volen pel territori.
En aquesta línia, l’aportació del grup del PP en la moció que, finalment, es va aprovar a la Diputació va ser decisiva perquè es tingui en compte la valoració de l’afectació de vivendes i no només la valoració econòmica de la construcció de la variant, perquè s’esculli el traçat amb un menor impacte sobre l´Horta, evitant el màxim possible l’afectació d’edificacions i vivendes, i per sol·licitar al Departament de Política Territorial i Obres Públiques que prengui en consideració les al·legacions presentades per institucions i entitats del territori al nou projecte de la variant sud.
També he de dir que ens hagués agradat més que la Diputació apostés per un traçat en concret, però cal valorar positivament la moció aprovada perquè el territori i les seves institucions hem de ser capaços d’anar junts de la ma, per sobre de diferències polítiques, en tot allò que és important per les terres de Lleida i la seva gent.
Finalment, no deixa de ser una vergonya que aquesta variant sud de la capital del Segrià, de la qual es va encarregar la redacció del primer projecte al maig de l’any 1995, quasi 14 anys després, encara estiguem discutint el traçat. Desitjo que entre tots siguem capaços de consensuar el millor traçat i, el que és tan o més important, exigir a la Generalitat que faci de la variant sud una realitat.
Maria José Horcajada
Portaveu del PP a la Diputació de Lleida
dilluns, 5 / gener / 2009
Els comptes de la Paeria i la crisi
Els pressupostos de l’Ajuntament de Lleida de l’any 2009 venen marcats per un context de crisis econòmica –en data d’avui hi ha un 76 % més d’aturats a Lleida que fa un any, per posar un exemple- i per aquest motiu el Ple de l’Ajuntament de Lleida va aprovar una moció conjunta de tots els grups polítics relativa a l’adopció de mesures, algunes d’austeritat, per fer front a la crisis econòmica que ens afecta.
Si mirem en concret els pressupostos, se’ns presenten uns comptes més continguts que l’any anterior, amb un augment del 9,52 %. Pel que fa a la despesa, la de personal puja molt, un 17,65 %, tot i la congelació dels sous de l’alcalde, dels regidors i del personal eventual i de confiança. Puja, entre altres motius, per l’augment del nombre d’agents de la Guàrdia Urbana (10 agents), cosa que em sembla bé, perquè la seguretat és un dels pilars d’una ciutat, però si la Generalitat hagués fet els seus deures i tinguéssim el nombre de mossos que ens pertoca, potser ens podíem haver estalviat aquest increment de la despesa.
I pel que fa a la resta de despeses, algunes relacionades amb les polítiques socials (com aliments a la infància), el subministrament d’aliments a la canera, les despeses destinades a la promoció de la línia de microcrèdits a dones emprenedores o les despeses de manteniment del Parc de la Mitjana, havien baixat molt en proporció i d’una manera injustificada i s’han incrementat amb l’acceptació de diverses esmenes del Partit Popular.
Hem de lamentar però la disminució a les aportacions a les AVV i Cases Regionals, que cauen un 20 %, tot i la important tasca que desenvolupen a la nostra ciutat, i també la reducció de l’aportació a entitats com el Cercle d’Economia de Lleida.
La inversió augmenta i passa de 45 a 52 milions d’euros, però com tots sabem tan important com preveure un increment en la inversió és veure com evoluciona aquesta, i el nostre ajuntament es caracteritza pels incompliments en l’execució de les inversions. Recordem la Plaça de Sant Joan, la Plaça Sant Francesc o la Plaça Blas Infante per donar només alguns exemples.
El Grup del PP va presentar tot un seguit d’esmenes als pressupostos. Lamentem que algunes d’elles no hagin estat acceptades, com la creació d’un nou Alberg Municipal, la rehabilitació o condicionament de l’antic pavelló l’Antorxa i de la piscina coberta de Cappont (equipament que donava servei no només al barri de Cappont sinó a tota la ciutat), un Local Social (centre cívic) més ampli a la zona del Camp d’Esports, l’ampliació de les Piscines Municipals de la Bordeta o l’arranjament de la Plaça Espanya, una cruïlla on hi ha un problema de trànsit encara per resoldre.
Sí que se’ns van admetre, per contra, les esmenes que feien referència a la rehabilitació i millora de la façana del Palau de la Paeria, del Mercat de Flèming i la millora de vies públiques i infraestructures bàsiques com la millora i l’asfaltat del tram urbà del carrer Arbeca al barri del Secà de Sant Pere, la millora i reasfaltat del carrer Hospitalers de Sant Joan a Balàfia, la urbanització del nou accés al barri del Secà de Sant Pere, l’arranjament de la Plaça Pau Casals (una de les places que necessita urgentment un condicionament), Les Basses (tot i que ens hagués agradat una major partida econòmica) i, finalment, la pavimentació i clavegueram dels Camps Elisis.
Pel que fa a la millora dels Camps Elisis, hem de recordar que des de diferents sectors empresarials s’havia reclamat la necessitat de pavimentar i establir serveis de clavegueram per la zona dels Camps Elisis, on es realitzen multitud d’esdeveniments relacionats amb Fira de Lleida, com també per part de les penyes de l’Aplec del Caragol. Per tant des del PP esperem que durant aquest any es realitzi aquesta inversió, que evitarà la imatge deplorable que oferia aquest recinte cada cop que plovia durant la celebració de la Fira de Sant Miquel i de l’Aplec del Caragol.
Pel que fa al pressupost d’ingressos, des del Partit Popular ja vàrem votar en contra de les Ordenances Fiscals perquè entenem que els lleidatans paguem massa impostos (la imposició directa s’incrementa en excés, un 8,31 % respecte l’any passat) i no se’ns va acceptar cap de les propostes de bonificacions destinades a reduir els impostos per afavorir determinades polítiques en favor de la família, l’activitat econòmica, el medi ambient i l’habitatge.
En resum, tenim al davant uns pressupostos que reflecteixen els moments d’incertesa econòmica que vivim i que es salven posant-los en consonància amb el ja famós Fons Estatal d’Inversió Local. Des del grup del PP controlarem com s’executen, que es compleixin i la repercussió efectiva del pla anticrisi.
Maria José Horcajada
Regidora del PP a l’Ajuntament de Lleida
Si mirem en concret els pressupostos, se’ns presenten uns comptes més continguts que l’any anterior, amb un augment del 9,52 %. Pel que fa a la despesa, la de personal puja molt, un 17,65 %, tot i la congelació dels sous de l’alcalde, dels regidors i del personal eventual i de confiança. Puja, entre altres motius, per l’augment del nombre d’agents de la Guàrdia Urbana (10 agents), cosa que em sembla bé, perquè la seguretat és un dels pilars d’una ciutat, però si la Generalitat hagués fet els seus deures i tinguéssim el nombre de mossos que ens pertoca, potser ens podíem haver estalviat aquest increment de la despesa.
I pel que fa a la resta de despeses, algunes relacionades amb les polítiques socials (com aliments a la infància), el subministrament d’aliments a la canera, les despeses destinades a la promoció de la línia de microcrèdits a dones emprenedores o les despeses de manteniment del Parc de la Mitjana, havien baixat molt en proporció i d’una manera injustificada i s’han incrementat amb l’acceptació de diverses esmenes del Partit Popular.
Hem de lamentar però la disminució a les aportacions a les AVV i Cases Regionals, que cauen un 20 %, tot i la important tasca que desenvolupen a la nostra ciutat, i també la reducció de l’aportació a entitats com el Cercle d’Economia de Lleida.
La inversió augmenta i passa de 45 a 52 milions d’euros, però com tots sabem tan important com preveure un increment en la inversió és veure com evoluciona aquesta, i el nostre ajuntament es caracteritza pels incompliments en l’execució de les inversions. Recordem la Plaça de Sant Joan, la Plaça Sant Francesc o la Plaça Blas Infante per donar només alguns exemples.
El Grup del PP va presentar tot un seguit d’esmenes als pressupostos. Lamentem que algunes d’elles no hagin estat acceptades, com la creació d’un nou Alberg Municipal, la rehabilitació o condicionament de l’antic pavelló l’Antorxa i de la piscina coberta de Cappont (equipament que donava servei no només al barri de Cappont sinó a tota la ciutat), un Local Social (centre cívic) més ampli a la zona del Camp d’Esports, l’ampliació de les Piscines Municipals de la Bordeta o l’arranjament de la Plaça Espanya, una cruïlla on hi ha un problema de trànsit encara per resoldre.
Sí que se’ns van admetre, per contra, les esmenes que feien referència a la rehabilitació i millora de la façana del Palau de la Paeria, del Mercat de Flèming i la millora de vies públiques i infraestructures bàsiques com la millora i l’asfaltat del tram urbà del carrer Arbeca al barri del Secà de Sant Pere, la millora i reasfaltat del carrer Hospitalers de Sant Joan a Balàfia, la urbanització del nou accés al barri del Secà de Sant Pere, l’arranjament de la Plaça Pau Casals (una de les places que necessita urgentment un condicionament), Les Basses (tot i que ens hagués agradat una major partida econòmica) i, finalment, la pavimentació i clavegueram dels Camps Elisis.
Pel que fa a la millora dels Camps Elisis, hem de recordar que des de diferents sectors empresarials s’havia reclamat la necessitat de pavimentar i establir serveis de clavegueram per la zona dels Camps Elisis, on es realitzen multitud d’esdeveniments relacionats amb Fira de Lleida, com també per part de les penyes de l’Aplec del Caragol. Per tant des del PP esperem que durant aquest any es realitzi aquesta inversió, que evitarà la imatge deplorable que oferia aquest recinte cada cop que plovia durant la celebració de la Fira de Sant Miquel i de l’Aplec del Caragol.
Pel que fa al pressupost d’ingressos, des del Partit Popular ja vàrem votar en contra de les Ordenances Fiscals perquè entenem que els lleidatans paguem massa impostos (la imposició directa s’incrementa en excés, un 8,31 % respecte l’any passat) i no se’ns va acceptar cap de les propostes de bonificacions destinades a reduir els impostos per afavorir determinades polítiques en favor de la família, l’activitat econòmica, el medi ambient i l’habitatge.
En resum, tenim al davant uns pressupostos que reflecteixen els moments d’incertesa econòmica que vivim i que es salven posant-los en consonància amb el ja famós Fons Estatal d’Inversió Local. Des del grup del PP controlarem com s’executen, que es compleixin i la repercussió efectiva del pla anticrisi.
Maria José Horcajada
Regidora del PP a l’Ajuntament de Lleida
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
