dimecres, 30 de desembre de 2009

El pressupost del deute

El pressupost de la Diputació de Lleida per a 2010 fa palesa la crisi que venim patint durant tot aquest any, i no solventarà en el futur els problemes que es plantegin.

Hi haurà menys ingressos procedents de l’Estat en concepte de participació en l’IRPF, en l’IVA i en impostos especials, motivat per l’alt índex d’atur i el successiu tancament d’empreses.

A aquesta situació hem d’afegir la manca d’una política efectiva per part del Govern en assumir una correcta i adequada financiació local que es va postergant dia rere dia.

Aquest pressupost tampoc solventarà els problemes del futur, més aviat, els agreujarà. Per pal•liar la manca d’una financiació local adequada, el govern autoritza les entitats locals a elevar el nivell d’endeutament, i la Diputació opta per aquesta solució, endeutant-se fins a les celles. Passant de necessitar uns préstecs de 10 milions en aquest any 2009, a necessitar quasi 30 milions. Això suposarà pagar molts més interessos l’any 2011 i molts més diners d’aquí 2 anys quan es comencin a amortitzar aquests préstecs, quedant així hipotecada la Diputació.

El principal motiu d’aquests préstecs és l’ampliació dels plans de finançament dels ajuntaments, que per sí mateixos, aquests plans, no són negatius, però forçar les inversions als municipis no solventa l’atur ni augmenta la productivitat de les empreses, com ha quedat demostrat desprès de tot un any d’aplicació del Pla d’inversions del Govern. Els ajuntaments, principalment els petits, els que tenen menys ingressos propis, tenen moltes dificultats per afrontar les despeses ordinàries, les despeses que originen els cada vegada més serveis que han de donar a la seva població, i per això han d’incrementar els impostos i taxes que cobren a la ciutadania i a les empreses, una rara forma de lluitar contra la crisi.

A més, els molts plans d’inversió obliguen els ajuntaments a assumir una part del cost d’aquelles inversions amb uns diners que no tenen, havent-se d’endeutar cada cop més.

Cal més aportacions per a despeses corrents, pel manteniment dels serveis a les persones i el manteniment de les noves inversions.

També són necessàries més aportacions i ajuts a les empreses que, tot i la dolenta situació econòmica, volen innovar, emprendre nous camins i millorar la seva competitivitat.

El Grup del Partit Popular no vàrem donar suport a un pressupost amb més quantitat, però mal distribuïda.

Maria José Horcajada
Diputada Portaveu

dimarts, 1 de desembre de 2009

Cal un reglament lingüístic a la Diputació?

L’equip de govern de la Diputació de Lleida presenta un reglament per a l’ús de les llengües catalana i occitana a la Diputació de Lleida.
Des de fa molts anys la Diputació de Lleida està immersa en una normalitat lingüística en el que es refereix a la utilització de la llengua catalana, tant a nivell intern com en les seves relacions amb terceres persones, ja sigui a nivell d’administrat com de proveïdor o contractat.
D’altra banda, des de la passada legislatura, com a mínim, es va començar a utilitzar en els plens i les comissions, amb total normalitat, l’aranés.
Com a portaveu del Grup del Partit Popular considero que amb aquest reglament volen filar encara més prim que ningú, reglamentant el que és habitual, però tancant portes a la normalitat lingüística que hem tingut fins ara.
Estic totalment d’acord que la Diputació, com institució, ha de vetllar pel bon us del català i ha de promoure’l tant en les seves relacions internes com externes. Ara bé, una cosa és promoure el català i una altra molt diferent és esborrar del mapa el castellà, que és el que pretenen en aquest reglament.
Així per exemple, segons aquest reglament, les comunicacions, notificacions, impresos, etc. que vagin destinats a persones o institucions del País Basc, hauran de fer-se preferentment en euskera, obviant totalment el castellà.
El bilingüisme i fins i tot, el trilingüisme, hauria de ser la norma habitual de la Diputació, no únicament quan alguna circumstància especial ho recomani. Diuen que la petició de traducció per part del ciutadà no comportarà retards, qui s’ho creu això? És freqüent que l’administració doni 10 dies a l’administrat per contestar qualsevol ofici; si ha de demanar la traducció, entre que la demana i li faciliten, ja han passat els 10 dies, la qual cosa crea indefensió i malestar al ciutadà, generant despeses innecessàries.
La Diputació ha contemplat que suposarà, econòmicament parlant, el desplegament d’aquest reglament? La Diputació de Lleida sovint rep visitants de fora de Catalunya. És que voldran fer com fa poc al Parlament, contractar traductors català/castellà? En aquest temps de crisi econòmica en que els ajuntaments tenen dèficit, manca de recursos, es redueixen les inversions, es dilaten els pagaments, no hi ha diners per consultoris mèdics, escoles, carreteres o potabilitzadores d’aigua, per què aquests diners es gasten en traduccions inútils i banals?.
Citant el text literal d’aquest reglament en el seu article 19, “a les persones de nacionalitat espanyola, el coneixement del castellà es pot presumir”, doncs si el coneixen, per què cal traductors?.
Aquest reglament és un atemptat flagrant als drets fonamentals de les persones, a la seva llibertat d’elecció de llengua recollit en la Constitució, en l’Estatut de Catalunya i en la llei de Política Lingüística de Catalunya.
La Constitució, al seu article 3 estableix, entre altres, que tots els espanyols tenen el dret d’utilitzar la llengua castellana, i que la riquesa de les diferents llengües d’Espanya és un patrimoni cultural que ha de ser objecte d’especial respecte i protecció.
L’Estatut de Catalunya, en el seu article 6 recull que totes les persones tenen el dret a utilitzar les dos llengües oficials, el català i el castellà, i els poders públics han d’establir mesures per facilitar l’exercici d’aquest dret, sense que hi hagi discriminació per l’ús d’una o una altra llengua.
La llei 1/1998 de política lingüística de Catalunya, en el seu article primer parla de “garantir l’ús normal i oficial del català i del castellà”, i a l’article 2 estableix que la llengua a utilitzar per l’administració serà “preferentment” la catalana, però no amb caràcter exclusiu o en detriment de la castellana.
Les tres normes bàsiques en les quals hauria d’estar inspirat aquest reglament, són sistemàticament vulnerades, el dret bàsic de les persones d’utilització de la llengua de la seva elecció és totalment anul·lat. A tall d’exemple, comentaré únicament alguns preceptes d’aquest reglament.
La Diputació, segons el redactat de l’article 4 del reglament, marginarà, exclourà, en els seus contractes, a totes aquelles empreses que exercint el seu dret lingüístic recollit a les tres normes anteriors, triïn redactar les seves ofertes, els seus estudis o projectes en llengua castellana.
Fins i tot l’equip de govern de la Diputació té la gosadia de negar aquest dret lingüístic a les persones de fora de Catalunya, ja que com he comentat abans, a les persones, entitats, institucions, etc. del País Basc o de Galícia, per exemple, o fins i tot de França, els volen obligar a excloure el castellà, o el francés, en les seves relacions amb la Diputació de Lleida.
És de tots conegut el dit que tant la història com la moda es repeteix en el temps. Això és el que pretén aquest equip de Govern de la Diputació. La llei de política lingüística de Catalunya, en el preàmbul, fa menció de la situació precària i persecució política que va patir el català i imposició del castellà, en temps passats. Doncs bé, la cosa es repeteix però a l’inrevés. Ara s’imposa el català i es desterra el castellà. Fins quan la lluita d’un contra l’altre? Lluita que, per cert, únicament es dóna a les institucions, ja que la gent del carrer, la gent normal, no té aquests problemes.
Com he dit al principi, l’equip de govern de la Diputació de Lleida vol filar més prim que ningú i s’atribueix competències allí on no en pot tenir, perquè no té cap autoritat per dir el que han de fer i com han de parlar a Mallorca, València, Bilbao, Fraga, etc.
I és lamentable, que la majoria socialista del govern de la Diputació s’avingui a aquesta dèria independentista esquerrana que contravé allò que els mateixos socialistes defensen a Madrid.
Aquest és un reglament discriminatori, que genera problemes on no n’hi ha. És un reglament que perjudica greument la imatge d’una Lleida oberta i plural, i més que un reglament d’us lingüístic, la proposta de l’equip de govern és un abús condescendent amb el nacionalisme més reaccionari.
El Partit Popular defensa una proposta lingüística basada en la llibertat i el reconeixement del bilingüisme, per tant no vaig poder-me fer còmplice de les privacions, i de les imposicions que contempla aquest reglament. Per això vaig dir que no a la seva aprovació.
Maria José Horcajada
Diputada portaveu

dilluns, 30 de novembre de 2009

Aturem la tramitació del projecte de llei de Qualitat Odorífera

En nom del Partit Popular he presentat al ple de la Diputació de Lleida una moció de rebuig a la tramitació del projecte de llei de Qualitat Odorífera, sol·licitant al Departament de Medi Ambient que congeli la seva tramitació i obri un període de diàleg amb tots els sectors afectats, perquè considero que, en l’actual situació de crisi, no és el moment més idoni per gravar amb nous costos els sectors productius de les comarques de Lleida i, particularment, al sector agrari i ramader.
Aquest avantprojecte de llei afectaria a totes les activitats empresarials, inclosa l’activitat ramadera, sobreelevant considerablement la pressió normativa burocràtica i amb especial incidència a les explotacions d’enceball, ja que en aquestes granges els principals focus d’emissions de males olors serien el sistema de ventilació i les bases de purins.
Segons l’Associació Catalana de Productors de Porcí, (Porcat), l’informe d’impacte odorífic, l’adequació dels sistemes de ventilació forçada i tapar les foses de purins tal com preveu aquest avantprojecte de llei, suposaria per als ramaders un cost superior als 40.000 euros per granja.
No crec que en aquests moments de crisi, amb unes explotacions agràries i ramaderes que no són rentables, que el sector porcí, per exemple, que està passant per una greu crisi econòmica, fins el punt que en les darreres setmanes els productors han perdut entre 15 i 18 euros per animal, pèrdues que s’eleven fins als 50 euros per cap en el sector boví, cosa que provoca el tancament de moltes explotacions ramaderes, aquests ramaders es puguin permetre el luxe de pagar, com a mínim, 40.000 euros per adequar les seves granges a les directrius que exigeix aquest avantprojecte de llei de Qualitat Odorífera.
Amb aquesta moció no vull dir que no s’hagi de vetllar per una major qualitat odorífera, però potser s’haurien de buscar uns mecanismes menys costosos i més en uns moments en que la renda agrària ha baixat un 26%, i tan sols 3.000 joves agricultors prenen el relleu als més de 6.000 que abandonen cada any l’activitat agrària i ramadera.
Crec sincerament que no és el moment perquè aquesta normativa tiri endavant tal i com està pensada, ni per gravar als nostres empresaris, pagesos o no, amb uns costos que la gran majoria d’ells difícilment podran assumir.
Aquest avantprojecte de llei, avui per avui, no farà res més que agreujar la situació, ja de per sí prou crítica, on el tancament d’empreses i de granges, i l’abandonament d’explotacions agràries és un degoteig constant.
Sortosament, la resta del grups polítics representats a la Diputació de Lleida es van sumar a aquesta moció, la qual cosa em satisfà, i d’aquesta manera no fem altra cosa que donar suport als nostres pagesos i ramaders, un col·lectiu que passa per un dels pitjors moments i que totes les ajudes que puguin rebre són poques.
Maria José Horcajada
Diputada-portaveu

dimecres, 25 de novembre de 2009

El cor de la ciutat de Lleida

No es pensi el lector que escriuré sobre la popular sèrie televisiva, sinó que vull parlar-vos del Centre Històric, una zona neuràlgica de Lleida, el cor de la ciutat, que la desídia i l'oblit del govern municipal fan que cada dia que passa bategui amb menys força. El Centre Històric, porta d'entrada a un dels monuments més emblemàtics com és la Seu Vella, està patint un procés de degradació, sobretot social, degut en una part molt important a la passivitat de l'equip de govern de la Paeria, que ha deixat profundes cicatrius de tot tipus fins al punt que, malgrat la inclusió del Centre Històric l'any 2006 al Pla de Barris de la Generalitat de Catalunya (executat en un 70%), s'ha deteriorat la qualitat de vida, la cohesió social i la dinamització econòmica i cultural del barri.


Per posar remei a aquesta lamentable situació, des del Partit Popular creiem que el primer que cal fer és dignificar el barri, donant una solució als problemes de prostitució, venda de droga, pisos pastera i inseguretat, entre d'altres, que els veïns s'han cansat de denunciar i, al mateix temps, decidir entre tots quin Centre Històric volem, és a dir, endegar un procés participatiu i de consens per tal d'elaborar un pla d'actuació integral que perfili les línies bàsiques del model de barri que desitgem, tant des del punt de vista econòmic, urbanístic com social.

Des del grup municipal del Partit Popular proposem que aquest ens de consens sigui el Consell Territorial del Centre Històric, que haurà de comptar amb la participació de veïns, entitats representatives i Administració, sense oblidar els representants dels grups polítics de l'oposició que en aquests moments no hi estem representats, i que hauria d'aprovar la constitució de tallers sectorials, sobre els diversos àmbits, intentant que hi formin part tots els col·lectius i entitats implicades, amb l'objectiu d'aprofundir sobre cada àmbit i la seva problemàtica, elaborar propostes i buscar solucions de consens. Així, plantegem un Taller de Cohesió Social i Seguretat que doni una solució urgent als problemes de degradació social que pateix el barri: prostitució, tràfic de drogues, indigència i problemes de convivència. Que elabori plans de seguretat, garantint la presència constant de la Guàrdia Urbana i dels Mossos, i que vetlli pel compliment efectiu de l'Ordenança de Civisme, i per la creació d'agents cívics o equips d'educadors i treballadors socials.


Un Taller d'Urbanisme i Habitatge, on es determinin quants habitatges necessitem perquè la gent del barri no marxi o perquè els que han hagut de marxar per problemes d'habitabilitat a les seves vivendes hi puguin tornar, i per establir un control dels habitatges perquè compleixin els paràmetres d'ocupació màxima establerts per la normativa reguladora per la sobreocupació. Tanmateix, atesa la peculiar fisonomia de les façanes dels edificis de nova construcció realitzats darrerament al Centre Històric, esdevé necessari un pla específic per a la zona que estableixi les directrius arquitectòniques que han de respectar els edificis, amb la finalitat de preservar la imatge i l'estil del nostre Casc Antic.


Un Taller d'Equipaments Públics, on es precisin quins equipaments necessita el barri de caràcter lúdic, esportiu, educatiu i serveis de supermercat, i quin ha de ser l'emplaçament idoni. Què hi volem, per exemple, al Mercat del Pla? Un Taller d'Equipaments Culturals, que determini la manera d'aconseguir la màxima rendibilitat als equipaments construïts i als previstos i l'execució del conveni de col·laboració entre la Generalitat i l'ajuntament per a la construcció immediata de la seu del Museu d'Art de Lleida.


I finalment, i no menys important, un Taller de Dinamització Comercial per a la revitalització de l'activitat econòmica al Centre Històric, escometent una reestructuració integral del teixit comercial de la zona, amb una estreta col·laboració entre agents públics, econòmics i socials. L'activitat comercial és un dels element més importats de la recuperació urbana perquè empeny altres activitats i dinamitza la vida ciutadana, però, per assolir-ho, s'ha de crear un entorn adequat, capaç de captar els clients. És en aquest taller on s'han d'establir aquestes bases, en concret amb tots els agents involucrats a la zona -empresaris, associacions de comerciants, veïns, administracions públiques, sector serveis i associacions cíviques-, i, a més, s'han d'establir diferents línies subvencionadores per a la dinamització de la zona, amb l'objectiu que el Centre Històric esdevingui un centre comercial a cel obert.


Després de 30 anys de passivitat per part dels diferents governs de la Paeria, cal una solució integral i consensuada, amb propostes concretes i terminis d'execució. En definitiva, si volem un Centre Històric digne, segur i integrat a la resta de barris, cal establir un full de ruta seriós i buscar el consens. Calen decisions valentes i no ens ha de tremolar el pols a l'hora de prendre mesures, per impopulars que puguin semblar, si volem que el cor de la ciutat de Lleida torni a bategar amb força.


María José Horcajada
Regidora portaveu del PP a l'Ajuntament de Lleida

dilluns, 2 de novembre de 2009

Una solució urgent per a l´edifici de l´antiga escola de Magisteri

Avui ens hem despertat amb la notícia de que Girona estrenarà a principis de l´any que ve la nova seu que integrarà tots els serveis de la Generalitat de les comarques gironines, mestres que en el cas de LLeida haurem d´esperar se´ns diu per culpa de les restriccions pressupostàries.

Com veiem un cop més la crisi resulta ser selectiva però lamentablement sempre en detriment de LLeida.

L´edifici que ha d´acollir aquests serveis en el cas de LLeida és l´antiga Escola de magisteri, tancada des de fa 18 anys i amb greus problemes de salubritat.

Des del PP exigirem que es prenguin mesures urgents per acabar amb aquest problemes de salubritat alhora que exigirem com a mínim la demolició de l´edifici de cara a l´any que ve.
Maria José Horcajada

dimarts, 27 d’octubre de 2009

La ventafocs de Catalunya

L’equip de govern de la Diputació de Lleida –PSC i ERC- ha claudicat i ha signat el mal anomenat Pacte Nacional per a les Infraestructures mogut per motius purament partidistes, ja que aquest Pacte està redactat des del dogmatisme més radical, especialment pel que fa a la limitació de les infraestructures, a l’ús i generació dels recursos com l’energia o l’aigua, i a la limitació del vehicle privat.

Des del Partit Popular no hem donat suport a aquest Pacte Nacional per les Infraestructures perquè limita el creixement de les Terres de Lleida, ja que deixa la construcció d’un tercer carril a l’autovia A-2 en mans d’un suposat estudi que s’haurà de realitzar amb posterioritat al desdoblament total de l’Eix Transversal i la comunicació entre Tàrrega i Balaguer sense autovia.

També s’oblida de la comarca de les Garrigues, ja que no contempla la millora de cap de les seves carreteres, ni tan sols el reivindicat itinerari entre les Borges Blanques i la carretera C-12, que uneix Lleida amb Amposta. Tampoc recull la construcció de les autovies Lleida-Montblanc i A-2-Montblanc per Fonolleres (entre Tàrrega i Cervera), ni la finalització de l’Eix Pirinenc, entre Xerallo i Pont de Suert. Tanmateix, també tanca la porta a la implantació de les rodalies ferroviàries a Lleida, a la prolongació de la línia de la Pobla i a la nova línia fèrria entre la Seu d’Urgell i Puigcerdà.

Acceptar aquest Pacte implica que els treballadors paguin els peatges més cars, que els camions paguin per circular per Catalunya, quan a la resta de l’Estat no ho faran i que es puguin apujar els peatges els caps de setmana a les operacions retorn per, segons diu, gestionar la mobilitat. En aquest sentit, el tripartit ha passat d’una Catalunya lliure de peatges a una Catalunya amb més peatges i mes cars.

El PP també diu no a aquest Pacte perquè les solucions del Govern en matèria d’aigua passen per la “gestió de la demanda”, un eufemisme que amaga les restriccions d’ús i l’increment de les tarifes d’aquest servei bàsic. Des del prisma de l’esquerra, la sequera és responsabilitat de l’usuari que fa un malbaratament de l’aigua, mentre que des del nostre punt de vista, l’administració és la que ha de garantir el subministrament suficient per particulars i industries, i a uns preus competitius. Tampoc contempla mesures concretes per millorar l’eficiència del reg en l’agricultura.

I aquest Pacte tampoc explica com es finançarà. La majoria de les obres que es plantegen depenen de la voluntat del Ministeri de Foment i no sabem si hi està d’acord i si s’avindrà a finançar-les. La xifra estimada d’inversions, entre 60.000 i 100.000 milions d’euros no està garantida i el document fa referència a fons comunitaris –actualment en disminució- i del mercat, és a dir, finançament privat a canvi de concessions o peatges que, anteriorment, tant s’havien criticat.

A més, hi ha xifres en el document que no quadren i previsions sense determinar. Així, el Pacte preveu 11.836 milions d’euros d’inversió per a l’Eix Transversal Ferroviari, sense determinar l’administració titular, un fet que implica que ni la Generalitat ni l’Estat es fan responsables de gairebé 12.000 milions d’euros d’inversió.

En definitiva, des del PP no estem d’acord amb aquest Pacte Nacional per a les Infraestructures perquè limita les possibilitats de creixement i prosperitat econòmica de la província de Lleida, ja que està redactat des de la perspectiva metropolitana i no dóna una resposta als problemes globals de les nostres comarques. Amb aquest document, aprovat per la Generalitat, un govern que hauria de ser de tots i per a tots els catalans, queda clar que les Terres de Lleida continuaran sent la ventafocs de Catalunya.

Maria José Horcajada
Portaveu del PP a la Paeria i a la Diputació de Lleida

divendres, 2 d’octubre de 2009

El PP reclama incrementar les dotacions policials a la Bordeta

Lamento profundament els continuats actes de vandalisme que es venen produint al barri de la Bordeta i he instat al Govern de la Paeria a incrementar les dotacions policials a la zona per reduir aquests fets.

Malgrat el dèficit manifest de Mossos d’Esquadra, l’Ajuntament de Lleida i els seus cossos de seguretat han d’incrementar els seus esforços per eliminar els actes de vandalisme que es venen produint, especialment al barri de la Bordeta, on les contínues curses de cotxes, pintades a la via pública o la crema continuada de mobiliari urbà i fins i tot de cotxes, deixen una greu sensació d’inseguretat als veïns de la fins ara tranquil·la barriada de la Bordeta.

No es pot permetre que veïns del propi barri tinguin que patrullar els carrers a la “caça” dels autors d’aquests fets atribuint-se competències que pertanyen sola i exclusivament a les forces i cossos de seguretat, i tot perquè no es senten segurs.

Ja fa més d’un any que es va posar en funcionament la policia comunitària amb l’objectiu de ser més eficaç i pròxima al ciutadà, assumint i millorant les prestacions del guàrdia de barri amb la voluntat d’atansar encara més aquesta figura a la ciutadania, però aquesta no ha resultat en cap manera efectiva i els seus objectius, optimitzar la seguretat ciutadana i garantir l’Ordenança de Civisme i Convivència, no han estat aconseguits a tenor de les reivindicacions de veïns i comerciants arreu de la ciutat que tenen por de sortir al carrer a determinades hores del dia i de la nit.

La prevenció passa indubtablement per tenir policies al carrer que evitin aquestes situacions, aconseguint augmentar la sensació de seguretat al ciutadà i l’Administració no es pot amargar sota l’excusa de la conjuntura econòmica per justificar l’augment de la delinqüència i els actes vandàlics a la ciutat, i des del Grup Municipal del Partit Popular exigirem una resposta ràpida, ferma i decidida contra qualsevol acte que vulneri el dret a la pacífica convivència dels ciutadans i ciutadanes de Lleida.

Maria José Horcajada
Regidora i Portaveu Grup PP Paeria

dimecres, 23 de setembre de 2009

No al Pla Nacional d’Infraestructures aprovat pel Govern de la Generalitat

El Pla Nacional d’Infraestructures conté les previsions del Govern de la Generalitat per a tot Catalunya d’aquí a l’any 2020. Però el document aprovat pel Govern de la Generalitat de Catalunya, un govern que hauria de ser de tots i per tots els catalans, és una mostra del que som els lleidatans i lleidatanes i els municipis de les Terres de Lleida: la ventafocs de Catalunya.
Des de la Diputació de Lleida havíem presentat les propostes més prioritàries per al territori, no totes les necessàries, ja que som conscients que, encara que aquest pla té una vigència llarga, no es pot demanar tot.
27 van ser les propostes presentades per la Diputació de Lleida, les quals no duien termini d’execució, podien ser a curt o llarg termini. D’aquestes 27 cap ha estat recollida i inclosa totalment, 11 propostes ho han estat parcialment o recullen alguna fase, la qual cosa vol dir que les successives fases hauran d’esperar més enllà de l’any 2020.
Aquest fet representa un total oblit i menyspreu per part del Govern de la Generalitat cap a les comarques de Lleida i un favoritisme cap a Barcelona i Girona, que els hi accepten pràcticament tot. Per tant, amb aquest Govern tripartit i d’esquerres s’accentua el centralisme barcelonès.
A Lleida ens tenen com una reserva d’indis i d’aus estepàries, i com un dipòsit d’aigua a disposició dels senyorets de Barcelona per poder-la agafar quant la necessitin.
Aquest pacte nacional per a les infraestructures no es tal pacte, i per tant no es pot signar per cap polític ni per cap agent social o econòmic de les Terres de Lleida, donat que no satisfà les nostres demandes, que a la fi són les demandes del territori i de la seva gent.
Des de Lleida hem d’exigir incloure al Pla d’Infraestructures “TOTES” les propostes fetes. Els túnels de la Bonaigua i de Comiols, les autovies Lleida-Amposta, Lleida-Montblanc, Tàrrega-Balaguer, eix Pirinec, millora de les línies Lleida-Manresa, Lleida-Tarragona i Lleida-La Pobla, millores en l’abastament d’aigua, depuració, regadius, telecomunicacions, etc., per citar-ne algunes de les que es consideren necessàries i indispensables pel desenvolupament econòmic, social i turístic de les comarques de Lleida.
Per això hem de dir NO a aquest Pla d’Infraestructures aprovat pel Govern tripartit de la Generalitat.
Maria José Horcajada
Diputada Portaveu Grup PP Diputació de Lleida

dilluns, 21 de setembre de 2009

Moció del PP perquè Solsona figuri als rètols indicatius de l’A-2

Al darrer ple de la Diputació de Lleida vaig presentar una moció, que es va aprovar per unanimitat, demanant el suport de la Corporació provincial a les peticions de les administracions i dels agents econòmics i turístics del Solsonès i que, en aquest sentit, s'insti al Ministeri de Foment a incloure el nom del municipi de Solsona en els rètols indicatius de les sortides 507 i 508, a Tàrrega, i 520, a Cervera, de l’autovia A-2, per ser les més adequades per arribar fins a la capital i altres indrets i poblacions de la comarca del Solsonès.
En defensa d’aquesta moció vaig argumentar que aquesta ruta escurça el trajecte fins a la capital del Solsonès en uns 50 kilòmetres i que, tanmateix, pot fer estalviar als conductors fins a una hora de viatge respecte a altres rutes alternatives. També considero necessari que Solsona figuri als rètols indicatius de l’autovia A-2 donat que cada dia més, la comarca del Solsonès i la seva capital són un destí turístic més important i perquè la majoria dels visitants afirmen tenir dificultats per arribar-hi.
Maria José Horcajada
Portaveu Grup PP Diputació de Lleida

divendres, 26 de juny de 2009

Generalitat, socorristes i túnel de la Bonaigua

El darrer Ple de la Diputació de Lleida, celebrat el passat 19 de juny, va resultar força interessant, no tan sols pels temes i les mocions aprovades en benefici del territori, sinó perquè, a més, també va servir per posar en evidència la subordinació del grup socialista al Govern de la Generalitat en detriment dels nostres municipis.

Al Ple es va aprovar, per unanimitat, mocions tan importants per les comarques lleidatanes com les d’instar al Ministeri de Foment i a la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat a mantenir l’enllaç directe projectat inicialment a l’autovia A-22, de Lleida a Osca, per a les poblacions de Sucs, Gimenells i Pla de la Font; la millora de la carretera N-230 entre el túnel de Vielha i Vielha i, també, la millora de la carretera C-28, entre Vielha i el Port de la Bonaigua.

Precisament, pel que fa a la millora de les comunicacions a les comarques del Pirineu, des del Partit Popular sempre hem expressat i defensat públicament la necessitat de millorar les carreteres i, a més a més, pel que respecta a la comunicació entre la Val d’Aran i el Pallars Sobirà, el PP creu que s’ha d’anar més lluny que la simple millora de l’asfalt de la carretera C-28, ja que considerem que aquestes dues comarques no estaran definitivament ben comunicades fins que no es construeixi el túnel de la Bonaigua, una obra que ja figurava en el primer Pla de Carreteres de la Generalitat de l’any 1985 i que el seu retard ha estat motiu de diverses protestes ciutadanes.

En aquest sentit, cal recordar que en el Ple de la Diputació del passat mes de febrer es va aprovar per unanimitat una moció, presentada pel PP, en la que es demanava a la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques iniciar durant aquest any l’estudi informatiu i d’impacte ambiental del túnel de la Bonaigua. Cal vetllar doncs i estar amatents perquè la Generalitat compleixi aquest mandat de la Diputació i no quedi oblidat al bagul dels records com ja ha passat en altres ocasions.

En quant a l’autovia de Lleida a Osca, és de justícia defensar la legítima reivindicació dels veïns de Sucs, Gimenells i Pla de la Font de demanar que no es suprimeixi l’enllaç directe projectat inicialment per aquestes poblacions. Ara depèn de la bona voluntat i de les ganes de fer-ho del Ministeri de Foment.

I ja que parlem de ganes i bona voluntat, crec que en la construcció d’aquesta autovia, el Ministeri de Foment hauria de posar-hi molt més interès i medis a l’hora d’executar les obres, ja que el tram entre Lleida i la Cerdera, que devia estar finalitzat al setembre de l’any 2008, arrossega un retard de més de 8 mesos.

Un retard que és encara més escandalós si es té en compte que als pressupostos de l’Estat per l’any 2004 ja figurava una partida de més de 2 milions d’euros per la redacció dels projectes entre Lleida i la Cerdera, de la Cerdera a la variant d’Almacelles i d’Almacelles al límit de la província de Lleida. Cal esperar un major esforç per part del Ministeri de Foment que permeti recuperar el temps perdut.

També es va aprovar una moció, presentada pel grup de CiU, en la que es demanava que la Diputació establís una línia d’ajudes als ajuntament de la província de Lleida amb la finalitat que puguessin contractar socorristes per les seves piscines municipals, donat que el Servei Català d’Ocupació ha restringit aquest any el pla d’ocupació que servia per pagar els socorristes de les piscines municipals en període estiuenc, adduint la crisi econòmica i la necessitat d’atendre altres mesures més prioritàries. Finalment, la Diputació hi destina una partida de 400.000 euros per a què els ajuntaments lleidatans puguin finançar la contractació de socorristes a les seves piscines municipals.

Des del grup del PP estem totalment d’acord amb aquesta línia d’ajudes de la Diputació, i així ho varem expressar al Ple amb el nostre vot a favor, però també considerem, tal com vàrem demanar en el debat plenari de la moció, que la Generalitat hauria de complementar aquests ajuts i que la propera temporada el Departament de Treball ha de tornar a reinstaurar les ajudes a les quals s’acollien els ajuntaments per fer front a la despesa que els suposa la contractació de socorristes per les piscines municipals.

Tant CiU com ERC van estar d’acord en que s’afegís aquesta proposta del PP a la moció, però els socialistes es van oposar rotundament al·legant que es tenia que haver parlat abans del Ple. Això sona a excusa de mal pagador. I més si es té en compte que no és la primera vegada, ni serà l’ultima, que durant el debat d’una moció, a petició d’algun grup polític, s’incorpora una proposta per millorar-la.

Per tant, aquesta excusa no val, com tampoc és seriós dir que la Generalitat ha de destinar els recursos a altres actuacions més prioritàries. Que hi ha més prioritari que ajudar als ajuntament a donar un millor servei als ciutadans? Suposo que quan des del Govern es diu que s’han de destinar els diners a serveis més prioritaris, no es referiran als milions d’euros que la Generalitat ha gastat en informes que no serveixen per res, en obrir ambaixades per mig mon per col·locar als amics i parents, o en subvencionar a entitats properes als partits que integren el govern català.

D’això se’n diu malgastar i fer un mal us dels diners públics. Uns diners que haurien de servir perquè els nostres ajuntaments puguin tirar endavant amb garanties els serveis que donen al ciutadans, també la contractació de socorristes per les piscines municipals a l’estiu, i no per fer partidisme i acontentar a la camarilla. La Generalitat ha de donar resposta a les necessitats dels ciutadans, i no generar problemes als nostres municipis.

Maria José Horcajada
Portaveu del PP a la Diputació de Lleida

divendres, 17 d’abril de 2009

El gran repte del mon local

El 3 d’abril de 1979 es van celebrar les primeres eleccions municipals democràtiques que van suposar el començament de la gran transformació política, social i econòmica d’Espanya i el període més llarg de benestar i de convivència de la nostra història.

Els primers ajuntaments democràtics van ser l’embrió del desenvolupament i consolidació de la democràcia i de la participació política, però també de la implantació i de l’extensió de nous serveis, ara universals, que han contribuït a augmentar el benestar i la qualitat de vida de les persones.

Tot i això, desprès de trenta anys, els problemes econòmics continuen asfixiant la immensa majoria dels nostres ajuntaments. I tot perquè, com he dit anteriorment, els municipis han anat assumint serveis que no els pertoquen, o perquè l’Administració autonòmica i estatal els hi ha traspassat competències sense una contrapartida econòmica adaptada a les noves circumstancies: població envellida, immigració i més exigència en la qualitat de les prestacions. És a dir, els ajuntaments gasten molt més amb un pressupost massa ajustat.

Les xifres que s’han donat a conèixer són de les que maregen. Els ajuntaments inverteixen 7.000 milions d’euros en aquestes competències sobrevingudes, i, a més a més, tenen uns 5.000 milions d’euros pendents de pagament a les petites i mitjanes empreses que els subministren.

Tota aquesta situació també ha provocat que els ajuntaments lleidatans deguin a les entitats bancàries més de 252 milions d’euros en concepte de préstecs, crèdits o altres deutes financers. Aquesta xifra representa que els ajuntaments de Lleida deuen als bancs una mitjana de 591 euros per habitant, molt per sobre de la mitjana estatal que és de 566 euros, i de la mitjana de la resta de les províncies catalanes que és de 548 euros per habitant.

Pel que fa a l’ajuntament de la ciutat de Lleida en concret, aquest deu 119 milions d’euros als bancs, el que suposa un deute de 856 euros per cada veí de la capital del Segrià. Aquests números posen de relleu el que, des de fa temps, denuncien les agrupacions de municipis, i és que la falta de finançament estatal obliga als ajuntaments a recórrer als préstecs per poder complir amb les obligacions assumides.

Una situació que, a tenor dels pressupostos generals de l’Estat, tampoc canviarà aquest any, sinó tot el contrari, ja que, lluny d’incrementar l’aportació, el Govern del “risitas” Zapatero ha retallat en 940 milions d’euros el finançament municipal, malgrat la petició feta des de la FEMP perquè es mantinguessin, com a mínim, les mateixes quantitats que a l’any 2008.

Per tant, els pressupostos generals de l’Estat per al 2009 són els més antimunicipalistes de la historia de la democràcia i, lamentablement, aquesta retallada la pagaran els de sempre: les famílies i les petites i mitjanes empreses. Zapatero, un cop més, es riu dels ajuntaments i, el que és més greu, els enganya al no complir les seves promeses electorals.

En relació als deutes a les petites i mitjanes empreses, principals subministradores dels nostres ajuntaments, i a les que les administracions lleidatanes els hi deuen 400 milions d’euros, cal recordar que el Grup del PP a la Diputació de Lleida va presentar una moció per demanar que l’ens provincial pagués als seus proveïdors en un termini màxim de 30 dies, amb la finalitat d’ajudar a les nostres empreses per a que tinguin una major liquidesa financera en uns moments de crisi com els que vivim. Malauradament aquesta proposta del PP no va prosperar perquè l’equip de govern (PSC-ERC) hi van votar en contra, argumentant que ja s’està estudiant aquest tema.

Però mira per on, la setmana passada la Comissió Europea va presentar una proposta -idèntica a la del PP de Lleida- per a que les administracions públiques abonin en un termini màxim de 30 dies els seus deutes amb les petites i mitjanes empreses (pymes) o hauran de pagar a canvi una indemnització fixa del 5% de l’import més els interessos per cada mes de demora.

Tant aquesta proposta, que la Comissió Europea espera que entri en vigor l’any 2010, com la del PP, no pretenen altra cosa que acabar amb la “malaltia” que és la morositat de les administracions públiques amb les pymes, ofegades en aquesta crisi per la dificultat que tenen per aconseguir préstecs i per la demora en poder cobrar els seus treballs.

En definitiva, com es pot veure i comprovar, el problema del mon local és la precarietat del sistema actual de finançament, i el seu gran repte ha de ser, precisament, aconseguir un nou model de finançament, que passi del 13% actual al 25% dels fons de l’Estat, i l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia Local, que fixi i reconegui les competències i els serveis que han de prestar els ajuntaments.

Mentre no s’aconsegueixin aquestes reivindicacions, els ajuntaments hauran de continuar endeutant-se, en major o menor percentatge, segons la valia en la gestió dels polítics que els dirigeixin, per poder atendre les obres previstes i les demandes socials. I les petites i mitjanes empreses hauran de continuar fen cua per poder cobrar uns diners que legítimament els pertanyen per uns serveis prestats i, d’aquesta manera, mes rere mes, continuaran fen de banquers involuntaris dels ajuntaments. I a sobre, encara han de donar les gracies el dia que, finalment, poden cobrar els deutes.

Maria José Horcajada
Portaveu del PP a l’Ajuntament de Lleida i Diputada Provincial

diumenge, 8 de març de 2009

Educar en la igualtat

El 8 de març commemorem el Dia Internacional de la Dona, una celebració que des de fa un segle reivindica la igualtat efectiva amb els homes com un principi essencial de la nostra societat. Avui, gaudim d’una igualtat jurídica que moltes de les nostres predecessores haguessin desitjat, però aquesta igualtat encara no és real, perquè la igualtat real requereix molt més que la igualtat normativa, cal un canvi social, cultural i educatiu, i que els responsables polítics impulsin les condicions idònies.

El sistema educatiu desenvolupa un paper de primera magnitud a l’hora de corregir les desigualtats per raó de sexe, generades a causa de l’assignació de diferents rols i valors a dones i homes. L’escola ha de ser una eina bàsica per fomentar valors i capacitats que contribuiran al desenvolupament de la pròpia identitat personal sense cap condicionament.

També és essencial avançar cap a la igualtat en l’ocupació com a instrument per adquirir independència i autonomia. Les dones som igual de capaces que els homes per assumir llocs de responsabilitat, però per poder assumir responsabilitats cal ésser iguals en llibertat, adequar els horaris laborals, impulsar la construcció de guarderies o duplicar el temps d’excedència dels pares que s’acullin a un permís de paternitat.

Tampoc hi pot haver una igualtat real en una societat que continua patint episodis de violència contra les dones. És per això que cal lluitar amb més eficàcia contra la violència masclista amb els mitjans i els recursos suficients.

En definitiva, ja es hora de passar, d’una vegada per totes, de les paraules als fets, i que, en aquest sentit, les Administracions Públiques promoguin tots els canvis necessaris per arribar a un model de societat on tots, homes i dones, tinguem les mateixes oportunitats en condicions d’igualtat real i no només formal.

Maria José Horcajada
Portaveu del PP a l’Ajuntament de Lleida

dimecres, 18 de febrer de 2009

Ja n’hi ha prou. Diguem no!

Les comarques de Lleida estan patint darrerament tot un seguit d’agressions. Cal recordar l’intent de transvasament d’aigua de la capçalera del riu Segre, l’intent de reducció dels carrils del nou túnel de Vielha, la proposta de divisió del territori de Lleida en vegueries, i ara, si no ho evitem, planeja l’amenaça d’ampliar les zones ZEPA al canal Segarra-Garrigues. Tot aquest seguit de despropòsits no fan més que demostrar el menyspreu que les administracions i els partits que les governen senten per la gent i el territori de Lleida.
Ara li ha tocat el rebre al canal Segarra-Garrigues. És aquest nou canal el que pateix la mala gestió del Govern de la Generalitat fins el punt que ha estat un informe del propi Govern el que posa en perill la seva viabilitat. La viabilitat d’un canal, el Segarra-Garrigues, que, a l’igual que al seu temps va tenir el canal d’Urgell, és actualment l’obra amb una major transcendència econòmica i social de les que s’han fet en els darrers anys i de les que s’estan fent avui en dia a les comarques de Lleida.
Ha estat aquest informe encarregat pel Govern al Centre Tecnològic Forestal del Solsonès, i enviat a la Comissió Europea, el que ha propiciat que la UE vulgui imposar 23.000 noves hectàrees de protecció a la zona de reg del canal Segarra-Garrigues, que afegides a les 26.250 ja existents, qüestionen la viabilitat econòmica del canal. Hagués estat massa demanar que el Govern fes un informe sobre com fer compatible el regadiu amb la protecció d’aus, estan massa enfeinats amb informes de dubtosa utilitat com el de disseny del parxís, el del muscle zebra o un sobre models gràfics de polvoritzadors agrícoles, un estudi de deu folis al mòdic preu de 6.600 euros.
Aquesta mala gestió demostrada i la passivitat dels Departaments d’Agricultura i Medi Ambient de la Generalitat han portat a la demanda de la UE d’incrementar les àrees de protecció d’aus, en detriment de la zona regable del canal, posant en perill no tan sols la seva viabilitat, sinó la pròpia supervivència dels pagesos que confien en aquest nou regadiu per tirar endavant i poder viure de l’agricultura.
En un cas com aquest, s’ha d’estar al costat dels pagesos i dels regants del canal Segarra-Garrigues, i d’aquí el suport i la presència del PP de Lleida a la manifestació celebrada a la Plaça Sant Jaume de Barcelona a favor del canal i en contra de l’ampliació de les ZEPA.
Com també és important i necessari el consens en les institucions lleidatanes, com ho ha estat en el cas de la Diputació de Lleida, ja que tan sols aquesta unitat i aquesta comunió entre les institucions i el territori podrà evitar, com ja va passar en el tema del transvasament d’aigua del Segre, aquesta nova agressió que, ara, en forma de ZEPA, es vol imposar i que fa perillar la continuïtat del canal Segarra-Garrigues.
Un canal amb una funció que va molt més enllà que una simple obra de regadiu, ja que a més aportarà aigua per la ramaderia, per la indústria de transformació i, com no pot ser d’una altra manera, aigua de boca per a moltes poblacions que en els darrers temps pateixen restriccions i que s’han de subministrar mitjançant camions cisterna.
Davant de la incoherència amb la que actua el Govern, es necessari acabar no tan sols amb les incerteses de tota mena que des de sempre i per diferents motius han acompanyat la construcció del canal Segarra-Garrigues, sinó també amb el fonamentalisme ecologista del conseller Baltasar, principal protagonista dels més sonats intents d’agressió al territori de Lleida i a la seva gent: el del transvasament d’aigua des de la capçalera del riu Segre i, ara, l’ampliació en 23.000 hectàrees de la zona de protecció d’aus al canal Segarra-Garrigues, responsabilitat compartida amb la Conselleria d’Agricultura, i amb un Govern de la Generalitat incapaç de fer els deures, i que ha tornat a suspendre davant la Comissió Europea. Per cert, els nostres pagesos i regants encara no saben el preu de l’aigua amb la que regaran. Com els nostres professionals agrícoles poden fer un pla de negoci sense saber una variable tan important com el preu de l’aigua?
El transvasament d’aigua del Segre es va poder evitar gràcies a la resposta contundent del territori i de les institucions, i l’ampliació de les zones ZEPA al canal Segarra-Garrigues es podria parar, a més de la mateixa resposta contundent del territori i de les administracions locals, si la Generalitat, de la mateixa manera que va encarregar un estudi que contempla l’ampliació de la zona de protecció a la zona regable, ara esmena aquesta patinada, i presenta a la Comissió Europea i on faci falta, un estudi científic i seriós que demostri que el reg no està renyit i és perfectament compatible amb el respecte al medi ambient i amb la preservació de les aus, tot i tenint sempre present que primer són les persones.
Això és el que reclamem des del PP. Però també diem que ja ni ha prou d’actuar i prendre decisions d’amagat i sense consultar al territori. Ja n’hi ha prou de tanta imposició i de considerar-nos la reserva d’indis de Catalunya. Ja n’hi ha prou! Diguem no a tot aquest menyspreu a les terres de Lleida, i a tanta incompetència i improvisació.
Maria José Horcajada
Portaveu del PP a la Diputació de Lleida

dimarts, 3 de febrer de 2009

Crítica a la campanya publicitària pel Fons Estatal d’Inversió local

És una propaganda barata la campanya de publicitat que el Govern Zapatero obligarà a fer als ajuntaments que s’han acollit a les ajudes del Fons Estatal d’Inversió Local.

És patètic que el senyor Zapatero s’aprofiti d’unes circumstàncies excepcionalment greus per fer-se autobombo, a la província de Lleida, on la majoria dels municipis són petits (tan sols 14 superen els 5.000 habitants), pot passar que el preu del cartell publicitari sigui més car que la pròpia obra que s’ha demanat.

El Govern central obligarà als 8.107 ajuntaments que han presentat projectes per accedir al Fons Estatal d’Inversió Local a col·locar i pagar tanques publicitàries, de mides exagerades (4 metres de llarg per 3 metres d’alt, quant inicialment havien de medir 1,5 per 1 metres i els havia de proporcionar la Subdelegació del Govern), anunciant la posada en marxa de les obres.

El prudent seria que els diners que costarà aquesta campanya -30 milions d’euros, a raó de 1.500 euros per cartell- es destinessin a ajudes socials immediates, i no a engreixar la vanitat del senyor Zapatero.

Aquesta mesura demostra l’ús partidista en època electoral que els socialistes fan d’aquest Fons Estatal d’Inversió Local, i que aquest pla no solucionarà el problema de l’atur, sinó que tan sols suposarà un alleujament temporal per algunes de les persones desocupades.

Maria José Horcajada
Regidora de la Paeria i portaveu del PP a la Diputació de Lleida

dimarts, 27 de gener de 2009

Variant sud si, però no a qualsevol preu

La proposta elaborada pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat per la construcció del tram entre Lleida i Alcarràs de la variant sud afecta a tot una sèrie de conreus i espais de l’Horta de Lleida, un espai productiu, agrícola i natural unit a la ciutat de Lleida i que representa un dels seus patrimonis més importants i és una garantia del seu equilibri social i mediambiental.

La importància d’aquesta infraestructura va quedar palesa en el darrer ple de la Diputació, on el PP primer, i CiU i l’equip de govern desprès, vam presentar mocions a favor de la variant sud i en defensa del territori i el seu reequilibri, i al final vàrem ser capaços de tirar endavant una moció de consens entre tots els grups polítics.

Des del Partit Popular considerem del tot necessària i bàsica la construcció d’aquesta variant sud, però no a qualsevol preu, i ho dic perquè alguns han confós, aquests dies, la discrepància amb el traçat amb el que no es vulgui la construcció d’aquesta variant i això es falç. La variant sud de Lleida es necessària.

La ciutat de Lleida necessita aquesta infraestructura que, juntament amb la variant nord, tanqui l’anella viària que permeti alliberar la ciutat del trànsit rodat de pas i, tanmateix, doni un servei a les poblacions del voltant, com són Albatàrrec, Alfés, Montoliu, Sudanell, Sunyer, Alcarràs i Torres de Segre, i la Diputació té el deure de potenciar les possibilitats de creixement d’aquests pobles del sud del Segrià, donant-los les millors comunicacions per a que tinguin les mateixes possibilitats de desenvolupament que han tingut els municipis del nord de la comarca i la variant ha de ser una oportunitat per aquests pobles.

Ara bé, això s’ha de fer, però no a qualsevol preu i tots tenim la responsabilitat de vetllar perquè el projecte definitiu del Departament de Política Territorial i Obres Públiques sobre aquesta variant sigui el màxim de respectuós amb l’Horta de Lleida i amb els veïns que hi viuen i la conserven, ja que ells són els veritables garants de què l’Horta perduri en el temps.

En aquest sentit, cal recordar el pas de l’AVE per l’Horta, que inicialment es volia fer mitjançant un talús, però que, finalment, fruit del consens i del diàleg es va aconseguir que fos a través d’un viaducte, amb la qual cosa es va evitar la fragmentació de les finques. En aquest cas hi va haver consens i diàleg amb els veïns. Ara, aquest consens i aquest diàleg és el que hem trobat a faltar amb la proposta de construcció de la variant sud.

La postura del PP és clara i contundent: defensem el traçat més allunyat del nucli de Lleida. I no estem sols, ja que també ho defensa la Plataforma Protegim l´Horta de Lleida, els municipis del sud del Segrià i altres formacions polítiques i entitats socials i culturals, perquè aquest traçat dóna solució a les necessitats de la ciutat de Lleida, és la millor opció per l´Horta i també dóna un millor servei als diversos municipis del sud del Segrià.

Tanmateix, des del PP, sempre hem pensat que era important arribar a una postura de consens per part de la Corporació Provincial, perquè entenem que és bàsic que les institucions de Lleida es posin d’acord en allò que volen pel territori.
En aquesta línia, l’aportació del grup del PP en la moció que, finalment, es va aprovar a la Diputació va ser decisiva perquè es tingui en compte la valoració de l’afectació de vivendes i no només la valoració econòmica de la construcció de la variant, perquè s’esculli el traçat amb un menor impacte sobre l´Horta, evitant el màxim possible l’afectació d’edificacions i vivendes, i per sol·licitar al Departament de Política Territorial i Obres Públiques que prengui en consideració les al·legacions presentades per institucions i entitats del territori al nou projecte de la variant sud.

També he de dir que ens hagués agradat més que la Diputació apostés per un traçat en concret, però cal valorar positivament la moció aprovada perquè el territori i les seves institucions hem de ser capaços d’anar junts de la ma, per sobre de diferències polítiques, en tot allò que és important per les terres de Lleida i la seva gent.

Finalment, no deixa de ser una vergonya que aquesta variant sud de la capital del Segrià, de la qual es va encarregar la redacció del primer projecte al maig de l’any 1995, quasi 14 anys després, encara estiguem discutint el traçat. Desitjo que entre tots siguem capaços de consensuar el millor traçat i, el que és tan o més important, exigir a la Generalitat que faci de la variant sud una realitat.

Maria José Horcajada
Portaveu del PP a la Diputació de Lleida

dilluns, 5 de gener de 2009

Els comptes de la Paeria i la crisi

Els pressupostos de l’Ajuntament de Lleida de l’any 2009 venen marcats per un context de crisis econòmica –en data d’avui hi ha un 76 % més d’aturats a Lleida que fa un any, per posar un exemple- i per aquest motiu el Ple de l’Ajuntament de Lleida va aprovar una moció conjunta de tots els grups polítics relativa a l’adopció de mesures, algunes d’austeritat, per fer front a la crisis econòmica que ens afecta.

Si mirem en concret els pressupostos, se’ns presenten uns comptes més continguts que l’any anterior, amb un augment del 9,52 %. Pel que fa a la despesa, la de personal puja molt, un 17,65 %, tot i la congelació dels sous de l’alcalde, dels regidors i del personal eventual i de confiança. Puja, entre altres motius, per l’augment del nombre d’agents de la Guàrdia Urbana (10 agents), cosa que em sembla bé, perquè la seguretat és un dels pilars d’una ciutat, però si la Generalitat hagués fet els seus deures i tinguéssim el nombre de mossos que ens pertoca, potser ens podíem haver estalviat aquest increment de la despesa.

I pel que fa a la resta de despeses, algunes relacionades amb les polítiques socials (com aliments a la infància), el subministrament d’aliments a la canera, les despeses destinades a la promoció de la línia de microcrèdits a dones emprenedores o les despeses de manteniment del Parc de la Mitjana, havien baixat molt en proporció i d’una manera injustificada i s’han incrementat amb l’acceptació de diverses esmenes del Partit Popular.

Hem de lamentar però la disminució a les aportacions a les AVV i Cases Regionals, que cauen un 20 %, tot i la important tasca que desenvolupen a la nostra ciutat, i també la reducció de l’aportació a entitats com el Cercle d’Economia de Lleida.

La inversió augmenta i passa de 45 a 52 milions d’euros, però com tots sabem tan important com preveure un increment en la inversió és veure com evoluciona aquesta, i el nostre ajuntament es caracteritza pels incompliments en l’execució de les inversions. Recordem la Plaça de Sant Joan, la Plaça Sant Francesc o la Plaça Blas Infante per donar només alguns exemples.

El Grup del PP va presentar tot un seguit d’esmenes als pressupostos. Lamentem que algunes d’elles no hagin estat acceptades, com la creació d’un nou Alberg Municipal, la rehabilitació o condicionament de l’antic pavelló l’Antorxa i de la piscina coberta de Cappont (equipament que donava servei no només al barri de Cappont sinó a tota la ciutat), un Local Social (centre cívic) més ampli a la zona del Camp d’Esports, l’ampliació de les Piscines Municipals de la Bordeta o l’arranjament de la Plaça Espanya, una cruïlla on hi ha un problema de trànsit encara per resoldre.

Sí que se’ns van admetre, per contra, les esmenes que feien referència a la rehabilitació i millora de la façana del Palau de la Paeria, del Mercat de Flèming i la millora de vies públiques i infraestructures bàsiques com la millora i l’asfaltat del tram urbà del carrer Arbeca al barri del Secà de Sant Pere, la millora i reasfaltat del carrer Hospitalers de Sant Joan a Balàfia, la urbanització del nou accés al barri del Secà de Sant Pere, l’arranjament de la Plaça Pau Casals (una de les places que necessita urgentment un condicionament), Les Basses (tot i que ens hagués agradat una major partida econòmica) i, finalment, la pavimentació i clavegueram dels Camps Elisis.

Pel que fa a la millora dels Camps Elisis, hem de recordar que des de diferents sectors empresarials s’havia reclamat la necessitat de pavimentar i establir serveis de clavegueram per la zona dels Camps Elisis, on es realitzen multitud d’esdeveniments relacionats amb Fira de Lleida, com també per part de les penyes de l’Aplec del Caragol. Per tant des del PP esperem que durant aquest any es realitzi aquesta inversió, que evitarà la imatge deplorable que oferia aquest recinte cada cop que plovia durant la celebració de la Fira de Sant Miquel i de l’Aplec del Caragol.

Pel que fa al pressupost d’ingressos, des del Partit Popular ja vàrem votar en contra de les Ordenances Fiscals perquè entenem que els lleidatans paguem massa impostos (la imposició directa s’incrementa en excés, un 8,31 % respecte l’any passat) i no se’ns va acceptar cap de les propostes de bonificacions destinades a reduir els impostos per afavorir determinades polítiques en favor de la família, l’activitat econòmica, el medi ambient i l’habitatge.

En resum, tenim al davant uns pressupostos que reflecteixen els moments d’incertesa econòmica que vivim i que es salven posant-los en consonància amb el ja famós Fons Estatal d’Inversió Local. Des del grup del PP controlarem com s’executen, que es compleixin i la repercussió efectiva del pla anticrisi.

Maria José Horcajada
Regidora del PP a l’Ajuntament de Lleida