Seu d'Agricultura a Lleida

Lleida ha de ser un punt de referència del sud d’Europa d’Espanya i de Catalunya en matèria agroalimentària, i per tant ens hem d’especialitzar en agroalimentació i tenir poder de decisió, i per això és necessari que la Generalitat compleixi l’acord del Parlament i traslladi a Lleida la seu de la conselleria d’Agricultura.

Però també és fonamental que Lleida sigui la seu de l’IRTA, amb la finalitat d’atraure investigadors i empreses punteres en aquest sector, i com a complement, cal dotar a la Universitat de Lleida de noves titulacions, i una d’elles ha de ser la Facultat de Veterinària.

Tot això no ho dic i reclamo únicament com a portaveu del Grup del Partit Popular a la Diputació, sinó que és una reivindicació de la pròpia Universitat de Lleida i dels sectors socials, econòmics i empresarials de Lleida.

Els lleidatans i lleidatanes, contràriament al que va dir el conseller d’Agricultura, som molt treballadors, tenim massa paciència i encara demanem poc.

Lleida tan sols aconseguirà el que necessita i deixarà de ser la ventafocs de Catalunya amb polítics que des del Govern defensin el territori i exerceixin de lleidatans, cosa que ara sembla ser que ens manca.

Per aquests motius, des del Grup del Partit Popular vam presentar al darrer ple de la Diputació, una moció en aquests termes, i també per aquests motius vam decidir consensuar-la amb els altres grups de la Corporació perquè pensem que per sobre d’interessos partidistes Lleida i les seves comarques són el primer, i la unitat fa la força.

Túnel de Vielha

Fa uns dies els lleidatans ens aixecàvem amb la noticia de que el Túnel de Vielha s´inaguraria al Pont del Pilar i que ho faria no amb els tres carrils com estava previst al Projecte sinó únicament amb dos.

A partir d´aquest anunci la Diputació de Lleida va encarregar un informe als seus tècnics, el qual també ha estat i és decisiu per a la defensa dels tres carrils.

El Grup del Partit Popular a la Diputació també considerem que el nou túnel de Vielha ha de tenir els tres carrils projectats inicialment.

Vam presentar una moció en aquest sentit, una moció que enteníem havia de sortir amb el màxim consens per donar més força a aquesta reivindicació i per recolzar els nostres tècnics.

Des del Grup del Partit Popular confiem que finalment la reunió mantinguda entre els tècnics de la Diputació i els del Ministeri de Foment arribi a bon port i que el nou túnel de Vielha mantingui els tres carrils projectats inicialment.

No obstant, i després d’aquesta vergonyosa actuació del Ministeri de Foment, hem de ser cautelosos i no baixar la guàrdia, ja que per ara d’aquella reunió tan sols han sortit bones intencions i paraules i no fets, i això ho demostren tant els titulars de premsa com les declaracions dels responsables polítics: “Foment i Diputació ja estan gairebé d’acord en les qüestions tècniques”, “esperem una solució satisfactòria”, “crec que podem ser optimistes”, “en poques hores hi haurà una solució satisfactòria”, o “ encara hi ha incògnites”. Com he dit, bones paraules, però en aquests moments cap compromís en ferm per part del Ministeri de Foment de que el túnel de Vielha mantindrà els tres carrils.

Més enllà d’aquestes bones paraules poca cosa més va sortir d’aquella reunió, per tant, no hem de baixar la guàrdia, no ens podem relaxar i hem de vetllar fins que Foment digui, i per escrit, que el nou túnel de Vielha tindrà els tres carrils projectats inicialment.

I dic això perquè per tenir un túnel de 2 carrils ja tenim el túnel vell que és dels anys 40, i ara el que toca és fer precisament el que estava projectat, és a dir un túnel amb tres carrils perquè és una necessitat per poder atendre tot el turisme, el transport de mercaderies i la promoció econòmica, cultural i turística de la Val d’Aran.

Considerem que després d’invertir 176 milions d’euros i després de 2 anys de retard, ja no ve de dos mesos la seva posada en funcionament, ja que l’important, pensem, és que es pugui inaugurar amb els tres carrils de circulació.

Entenem que la decisió de passar de 3 a 2 carrils ha sigut una decisió política i no tècnica. I dic això perquè hem tingut accés a informes tècnics i hem parlat amb tècnics de diferentes administracions que avalen que tècnicament és possible i viable que el nou túnel de Vielha mantingui els tres carrils projectats inicialment, i si ara finalment serà així, demostrarà que el nostre raonament és correcte.

Per aquest motiu vam presentar la moció, i també per aquest motiu vam decidir consensuar-la amb els altres grups, perquè surti de la Diputació un clam unànime en favor d’un túnel de Vielha amb 3 carrils.

Hispanidad

El día 12 de octubre los ciudadanos y ciudadanas del Estado español celebramos, un año más, el Día de la Hispanidad, una fiesta que debe conmemorarse por encima de ideologías y que debe unir y no separar a las diferentes comunidades que integran una realidad histórica que es España.

El Día de la Hispanidad es una fecha para sentirnos unidos a una comunidad inmensa de ciudadanos con una identidad lingüística, cultural, histórica y de valores comunes. Frente a la división que propugnan aquellos que día a día pretenden desvincularnos sentimentalmente de España, defendamos los proyectos comunes, la fraternidad y la cooperación en España y con las naciones hermanas de Hispanoamérica.

Después de 30 años de libre convivencia democrática, ésta debería ser una realidad normalizada, pero últimamente en Catalunya en general y en Lleida en particular hemos vivido una serie de episodios lamentables e intolerantes como la quema de fotografías del Rey, el incumplimiento de la Ley de Banderas y las amenazas al Partido Popular durante la ofrenda floral del Once de Septiembre que demuestran que las cosas en Catalunya no van bien.

Y no van bien, porque alimentar debates identitarios mediante el incumplimiento de la Ley de Banderas, las agresiones contra la figura del Rey, o la convocatoria de referéndums ilegales como ha hecho el lehendakari del País Vasco, no son más que una manera fácil de buscar la exclusión y la confrontación entre los ciudadanos de un mismo territorio.

Estos hechos parecen indicar que determinados colectivos no llegan a entender que existe una Catalunya plural que va de la mano y sin complejos de España, que se siente tan catalana como española y que utiliza el catalán y el castellano sin ningún tipo de problema. Personalmente, en este terreno, no deja de sorprenderme como últimamente José Montilla o Pep Montilla utiliza y manipula sus orígenes familiares en función del lugar donde se encuentre con un único objetivo electoral.

Estos episodios hacen que en lugar de la imagen de una Catalunya moderna, tolerante, competitiva y abierta, nos encontremos con una Catalunya abstraída, absorta y reduccionista que es incapaz de reaccionar delante de los verdaderos problemas que afectan a los ciudadanos.

En materia lingüística el PP siempre ha mantenido una postura coherente basada en impulsar una política a favor del bilingüismo. Catalunya tiene dos lenguas y las dos, catalán y castellano, enriquecen y fortalecen nuestra sociedad. En este sentido, es necesario respetar las libertades lingüísticas de todos los ciudadanos y de las empresas y se debe cambiar la política de la sanción por la política del fomento.

El Govern de la Generalitat debe tomar este camino, el del bilingüismo, no el de la exclusión que solo puede llevar a la confrontación y al rechazo. Sorprende que miembros del tripartito y especialmente los socialistas, adopten y promuevan estos métodos cuando en las campañas electorales se pasean por los barrios con mayoría de castellanohablantes levantando la bandera del bilingüismo.

La lengua es un vehículo de expresión, un instrumento de libertad de las personas y no un factor de discriminación entre las personas. No podemos ni debemos permitir que los radicalismos de aquellos que no entienden que disfrutar y expresarse en voz alta y clara tanto en catalán como en castellano sea un verdadero privilegio, adopten posturas extremistas y conviertan este privilegio en una exclusión.

Tanto en España como en Catalunya ya existen unas reglas de juego, una Constitución y un Estatut, y es a partir de ahí que debemos construir y fomentar la convivencia y el entendimiento sin poner sistemáticamente en duda estas reglas de juego que sustentan y fundamentan la democracia. Resulta imposible crear puestos de trabajo o centros universitarios desde el enfrentamiento improductivo. No es aceptable que desde el socialismo i desde el nacionalismo catalán se insista en crear divisiones cuando la sociedad lo que pide es trabajo, seguridad y una cultura libre de consignas políticas.

Ante este panorama y mientras duren los enfrentamientos sobre cuestiones poco urgentes, el PP es la única voz de los catalanes no nacionalistas, de los catalanes que no quieren la independencia y que creen que tanto la Diada como el Día de la Hispanidad deben ser unas fiestas de todos. La mayoría de los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya quieren vivir en paz, convivencia y libertad y en este sentido los socialistas ya hace tiempo que en Catalunya han dejado de representar a esta inmensa mayoría de catalanes, para dedicar sus esfuerzos a contentar a la minoría nacionalista que tan solo pretende separarse de España. Por ello, desde el PP no renunciamos a defender las instituciones y los símbolos, porque si lo hiciéramos estaríamos renunciando a la libertad.

Maria José Horcajada
Presidenta del PP de Lleida

Memoria Histórica

La Ley de Memoria Histórica agrava más la estrategia de división y de confrontación de Zapatero. La democracia no se construye enfrentando a unos con otros, y no se fortalece con lecturas parciales e interesadas de nuestro pasado. Los españoles quieren mirar al futuro y están orgullosos del pacto de concordia y reconciliación que hizo posible la Transición democrática. La Ley de Memoria Histórica no beneficia a nadie pero perjudica gravemente la convivencia entre todos

Hispanitat

El dia 12 d’octubre els ciutadans i ciutadanes de l’Estat espanyol celebrem, un any mes, el dia de la Hispanitat, una festa que s’ha de commemorar per sobre d’ideologies i que ha d’unir i no separar les diferents comunitats que integren una realitat històrica que és Espanya.

Després de 30 anys de lliure convivència democràtica, aquesta hauria de ser una realitat normalitzada, però darrerament a Catalunya en general i a Lleida en particular hem viscut un seguit d’episodis lamentables i intolerants com la crema de fotografies del Rei, l’incompliment de la Llei de banderes i les amenaces dels radicals al Partit Popular durant l’ofrena floral de l’Onze de Setembre que demostren que les coses a Catalunya no van bé.

I no van bé, perquè alimentar debats identitaris mitjançant l’incompliment de la Llei de Banderes o les agressions contra la figura del Rei, no són més que una manera fàcil de buscar l’exclusió i la confrontació entre els ciutadans d’un mateix territori. Aquests fets semblen indicar que determinats col·lectius no arriben a entendre que existeix una Catalunya plural que va de la ma i sense complexos d’Espanya, que se sent tan catalana com espanyola i que utilitza el català i el castellà sense cap tipus de problema.

Nou Estatut, vells problemes

La proximitat de les Eleccions Generals, la reforma de la llei electoral, l’actual manca d’inversió a Catalunya i les anomalies a la xarxa ferroviària catalana seran protagonistes i motiu de debat i reflexió en la Diada de l’Onze de Setembre d’enguany. Centrar el debat en elements identitaris i oblidar-se de les polítiques socials han fet allunyar els ciutadans de la política i dels seus representants. La participació d’un escàs 48 per cent en el referèndum de l’Estatut i la baixa participació en les darreres Eleccions Municipals en son una bona proba. Tot i així cap força política amb responsabilitat de govern ha fet autocrítica i totes han preferit posar-se una vena als ulls.

L’únic partit que ha demostrat en la seva etapa de govern i en la seva etapa d’oposició que és un partit que prioritza l’estabilitat, el consens, el compliment dels pactes i de les lleis, siguin o no dels seu grat, és el Partit Popular, pel qual no hi ha catalans de primera ni de segona, ni per raons d’origen, ni per raons ideològiques.

Des del PP es manté un discurs coherent. Per contra, el PSC està atrapat entre el seu discurs a Catalunya, de caire nacionalista, i els posicionaments del PSOE, unit als equilibris que comporta mantenir l’acord dels tres partits que avui formen part del Govern, així com la necessitat que el propi PSOE té d’ERC per garantir-se una majoria parlamentària còmoda. I pel que fa a CiU, principal partit de l’oposició, ha entrat en una cursa amb ERC a veure qui és més sobiranista.

Des del Partit Popular entenem que la política al segle XXI s’ha de fer a partir de la presentació de propostes concretes per a un electorat que, després de bastants anys de democràcia, vol que el sistema li resolgui els seus problemes, sense que ningú estigui posant en dubte contínuament aquest sistema.

Catalunya ha demostrat que sap progressar i créixer a partir d’un treball seriós. Els polítics, per la nostra part, tenim l’obligació de crear l’ambient i les condicions que afavoreixin aquest creixement. Cada època planteja noves exigències que les societats han d’estar en condicions d’afrontar a partir d’unes eines que els qui ens dediquem a la política hem de facilitar.

Convençuts d’això, el Govern del Partit Popular va posar en marxa una ambiciosa política en matèria d’infraestructures. Entre 1996 i 2003 es van posar en servei 2.917 quilòmetres d’autovies i autopistes, i es van deixar en obres 2.168 quilòmetres davant dels 126 que s’havien heretat en obres del Govern socialista. També vam deixar en servei 853 quilòmetres d’AVE enfront dels 476 de l’any 1996, i en obres 1.267 quilòmetres.

Avui, observem amb preocupació com el PSOE ha abandonat les infraestructures. Durant els anys de govern socialista la situació s’ha deteriorat de forma dramàtica i la província de Lleida tampoc s’escapa de la retallada pressupostària del Govern socialista en matèria d’infraestructures.

Tant es així, que per l’any 2006 el Govern del senyor Zapatero va pressuposta per les comarques de Lleida 30 milions d’euros menys que al darrer pressupost elaborat i aprovat pel Govern del PP. És a dir, per l’any 2006 el Govern socialista va destinar a les comarques de Lleida un total de 172 milions d’euros, mentre que el pressupost de l’últim Govern del PP contemplava una inversió de 202 milions d’euros per la província de Lleida.

I el mes lamentable es que aquesta retallada pressupostària s’agreuja any rere any, ja que si l’any passat el Govern del senyor Zapatero va destinar a la província de Lleida 172 milions d’euros, per aquest any, es a dir, per l’any 2007 als pressupostos de l’Estat tan sols hi figura una partida de 115 milions d’euros, 57 milions d’euros menys que a l’any 2006. El Govern socialista continua castigant a les comarques de Lleida i als lleidatans.

Tant es així que infraestructures tan emblemàtiques com el segon Túnel de Vielha, l’autovia Lleida-Osca, l’autovia Lleida-Vielha o la millora del tren de Manresa ja es van gestar durant els anys de Govern del PP. El nou Túnel de Vielha –malgrat la desgana amb la que l’està continuant el Govern socialista en tractar-se d’una obra del PP- serà tota una realitat ben aviat. Per l’autovia Lleida-Osca als pressupostos de l’any 2004 ja hi figurava una partida de 2 milions d’euros per la redacció dels projectes entre Lleida i la Cerdera, de la Cerdera a la variant d’Almacelles i d’Almacelles al límit de la província de Lleida. I als mateixos comptes de l’Estat també hi havia diners per l’estudi de traçat de l’autovia Lleida-Vielha, concretament un milió d’euros pel tram entre Lleida i el Túnel de Vielha, i 2 milions d’euros pel tram entre el Túnel de Vielha i Les.

Pel que fa al tren de Manresa, el Govern del PP va invertir 7,7 milions d’euros en la millora del tram entre Lleida i Cervera, i va deixar en redacció projectes per valor de més de 12 milions d’euros per millorar el tram entre Cervera i Manresa. Per cert, una inversió i millora que el Govern Zapatero no ha materialitzat malgrat les reiterades promeses electorals.

En fi, davant d’aquesta preocupant i gens prometedora situació, l’únic cert en aquest Onze de Setembre és que les institucions catalanes són plenament consolidades i que ara ens cal assegurar el futur. Un futur que sigui ple de concòrdia entre les diferents comunitats que viuen a Catalunya i que ofereixi treball per a tots, i que doni confiança i mitjans als joves. Aquest és el futur que el Partit Popular vol i defensa per Catalunya i pel conjunt de l’Estat espanyol, i que amb les polítiques d’aparador del Govern tripartit i del senyor Zapatero difícilment podrem assolir. Que tingueu una bona Diada.

L'educació en barracons

El començament del nou Curs Escolar ha posat en evidència la manca de planificació de la Conselleria d’Educació.

Aquesta manca de planificació ha provocat que, malgrat les declaracions del conseller Maragall, avui en dia a tot Catalunya hagin augmentat el nombre de barracons respecte el curs anterior i s’hagi passat dels 700 que hi havia a 802 aquest curs.

La província de Lleida tampoc s’escapa d’aquesta manca de planificació i de les aules prefabricades.

Tant es així que a les comarques de Lleida encara hi ha 37 barracons distribuïts en una trentena d’escoles, el que representa 15 barracons més que el curs anterior.

Així, a tall d’exemple, trobem que a Barruera mantenen un barracó per tercer any consecutiu i a Balaguer han iniciat el curs amb dos nous barracons.

Aquestes dades posen de relleu l’incompliment del pla de xoc elaborat pel Govern per eradicar els mòduls prefabricats i la nul·la capacitat de la Conselleria d’Educació a l’hora d’adoptar mesures encaminades a millorar el rendiment escolar i la qualitat educativa.

Per fer front a aquesta sèrie de mancances, des del Grup del Partit Popular al Parlament es presentarà un seguit d’iniciatives per, no tan sols intentar eradicar d’una forma paulatina i progressivament els barracons del mapa escolar, sinó per minimitzar els cost que per les famílies representa la compra de llibres i material escolar i per incrementar el nombre de places en les escoles bressol públiques.