Violencia de genero: menos manifiestos y más recursos

El 25 de noviembre celebraremos el Día Internacional contra la Violencia de Género con unos datos sobre la mesa que son escalofriantes y que no deberían dejar indiferente a nadie: en los últimos cuatro años 280 mujeres fueron asesinadas en nuestro país y en lo que llevamos de año se han registrado 60 muertes por violencia de género, de las cuales, 13 habían puesto en algún momento una denuncia contra su maltratador, y 10 tenían alguna medida de protección en el momento en el que se consumó el crimen.

Estos datos ponen de manifiesto que la ley Integral contra la Violencia de Género, aprobada hace cuatro años, se muestra como un instrumento ineficaz para combatir la violencia de género y que las medidas de protección integral son claramente insuficientes, así como el presupuesto – 4 millones de euros para el año 2009- destinado para luchar contra esta lacra.

El Gobierno parece conformarse con aprobar una Ley que se ha quedado en papel mojado, pues la evidencia demuestra día tras día, con nuevas víctimas mortales, que esta Ley no funciona. De hecho, las carencias de la Ley ya han sido puestas de manifiesto por organismos como el Defensor del Pueblo o Amnistía Internacional.

Tanto es así, que tres años después de la entrada en vigor de la Ley Integral contra la Violencia de Género, el 30 por ciento de las 72 mujeres asesinadas en 2007 había denunciado a su agresor y sólo el 4,6 por ciento de las que había solicitado una orden de protección la consiguió.

En Lleida, los Mossos d’Esquadra deben proteger en la actualidad a 336 mujeres víctimas de la violencia de género y las órdenes judiciales desbordan los recursos policiales y sociales. Una situación, además, que se agrava día a día, ya que, según el Consejo General del Poder Judicial, durante los últimos cuatro años, cada dos días un juzgado de Lleida dicta una orden de protección de una víctima de la violencia masclista.

Todos estos datos ponen de relieve que no basta con aprobar una ley, también es necesario realizar un buen diagnóstico de la realidad para poder tomar medidas eficaces y luchar contra una de las peores lacras de nuestra sociedad. Hay que hacer una valoración objetiva y detectar donde se está fallando y que nuevas medidas hay que adoptar.

Desde el Partido Popular queremos reiterar nuestro compromiso en la lucha contra la violencia de género, una de las peores lacras que sufre nuestra sociedad y que desgraciadamente cuesta la vida anualmente a decenas de mujeres.

Por ello, consideramos necesario adoptar, entre otras, una serie de medidas específicas que permitan mejorar la eficiencia en la lucha contra la violencia de género, como son: incrementar el número de policías dedicados exclusivamente a la violencia de género, especialmente formados para estas tareas y en comunicación directa, permanente y personalizada con las víctimas reales o potenciales; incrementar el número de Juzgados especializados en violencia de género, dotándolos de los medios necesarios para garantizar su funcionamiento, e incrementar los recursos que los ayuntamientos de las comarcas leridanas destinan a atender a las mujeres y victimas de la violencia de genero.

En este sentido, en el Pleno de la Diputación de Lleida del pasado viernes, el Grupo del Partido Popular ha solicitado que en los presupuestos de la Corporación para 2009 se destine una partida presupuestaria específica destinada a incrementar los recursos de que disponen nuestros ayuntamientos para luchar contra esta lacra social.

Estas, tanto a nivel estatal, autonómico, como local, son algunas de las medidas que desde el PP consideramos necesario potenciar. Ahora es tarea y responsabilidad del Gobierno adoptar éstas y demás medidas que sean necesarias para erradicar la violencia de género, aunque para lograrlo, antes el Gobierno debe dejar de lado su autocomplacencia en todo este tema y hacer autocrítica. En pocas palabras: menos manifiestos y más recursos.

L’Aran i les Vegueries

La reforma territorial de Catalunya s’ha convertit en un dels temes cabdals del Govern tripartit per la present legislatura. Se n’està fent per part de la Conselleria de Governació una qüestió vital pel futur de Catalunya, en un nou intent per mantenir a l’opinió pública allunyada dels greus problemes que patim els ciutadans.

La reforma territorial de Catalunya, les futures vegueries, no són una prioritat pels catalans, ja que, entre altres coses, suposaran una duplicitat d’actuacions i un major nombre de tràmits burocràtics. A més, és un tema que s’està portant d’esquena, no tan sols als ciutadans, sinó també a les formacions polítiques que, com el Partit Popular, no compartim el pensament, ni els criteris, ni les prioritats del Govern tripartit.

A més, abans de fer una nova distribució territorial a Catalunya, el que cal fer és millorar l’eficiència i eficàcia de l’organització territorial de l’administració pública catalana, buscant una major coordinació de les estructures i institucions que ja existeixen actualment.

Amb tot aquest batibull territorial, crida especialment l’atenció el cas de la Val d’Aran, ja que si el Govern no és capaç de posar-se d’acord i buscar una solució consensuada, amb quina credibilitat poden fer creure als ciutadans la necessitat d’una nova reorganització territorial a Catalunya?

Tant és així, que aquesta divisió i manca de consens també es va escenificar en la moció aprovada per la Diputació de Lleida amb els vots a favor de CiU, PP i Unitat d’Aran –per cert, aquest últim és un dels tres partits que configuren l’actual govern provincial-, i en contra del PSC i ERC, en la que s’exigeix a la Generalitat que no inclogui la Val d’Aran en la futura vegueria de l’Alt Pirineu.

Des del Grup del Partit Popular a la Diputació vàrem donar suport a aquesta moció atenent el sentiment majoritari dels aranesos, ja que, segons una enquesta, el 98 per cent dels habitants de la Val d’Aran estan en contra de forma part de la futura vegueria de l’Alt Pirineu. Una opinió i una postura que també està avalada per les institucions i els partits polítics aranesos.

En aquest sentit, cal recordar que l’article 3.4 de l’Estatut i disposició addicional fan palès la peculiaritat de la Val d’Aran dins de Catalunya i és per això que l’Aran no vol ser menyspreada ni estar ubicada en una estructura territorial que no sigui la seva pròpia i que ara l’encaparrament d’un Govern i d’uns consellers pretenent variar, enterbolint una relació i una situació pacífica i normalitzada com la que es viu actualment a la Val d’Aran.

Així doncs, malgrat que des del PP som contraris a les vegueries, ja que seria un pas enrere en la història administrativa de Catalunya, pensem que l’Aran té una singularitat pròpia dins de Catalunya que està emparada en el règim jurídic específic, d’aquí el nostre recolzament a la moció i a l’opinió majoritària de les institucions i dels ciutadans i ciutadanes de la Val d’Aran.

Per tant, cal no precipitar-se a l’hora de tirar endavant la reforma territorial de Catalunya i la implantació de les vegueries, i més si es té en compte que l’actual divisió administrativa i les vigents institucions ja funcionen, funcionen be, i estan plenament consolidades i reconegudes.

Afany recaptatori de la Paeria

L’equip de govern socialista de l’Ajuntament de Lleida, davant de la crisis econòmica que ens afecta, ha fet determinats gestos que des del Partit Popular considerem insuficients perquè, tot i després del gest, els ciutadans i ciutadanes de Lleida continuem pagant per sobre de la mitjana pel que fa als impostos municipals, i aquesta és una trista realitat que patim i que des del PP ja fa anys que venim denunciant.

Aquesta realitat queda reflectida en l’aprovació per part del Govern socialista de la Paeria de les ordenances fiscals de la ciutat de Lleida. Aquest fet farà que les taxes i els impostos municipals s’incrementin un 4,3%, independentment de quin sigui l’increment del salari dels lleidatans, amb la qual cosa es demostra que poc importa i preocupa al Govern municipal que els ciutadans de Lleida perdin poder adquisitiu. Aquí del que es tracta és de recaptar, i si una família no pot arribar a final de mes, doncs ja s’espavilarà. I així, senyor alcalde no anem bé.

De ridícula podem qualificar la rebaixa que s’ha aprovat de l’impost de circulació. Una petita rebaixa –sobre un màxim de 2 es rebaixa de 1,95 a 1,90- que no evita que l’impost de circulació que paguem els lleidatans continuï sent dels mes alts de tot l’Estat espanyol.

Tant és així que, segons l’informe anual de Automovilistas Europeos Asociados, l’impost de circulació que es paga a la ciutat de Lleida és el quart més elevat d’Espanya, superant el preu d’altres ciutats molt més grans com són Madrid, València o Saragossa.

Pel que fa a l’Impost de Bens Immobles (IBI), els ciutadans de Lleida som dels que paguem més per aquest concepte, motivat principalment per la revisió cadastral i per la nul·la voluntat de l’equip de govern de voler reduir veritablement el seu impacte. En aquest tribut la Paeria aplica l’esforç fiscal màxim permès per la llei, fins el punt que la recaptació per aquest concepte s’ha incrementat un 39% en els darrers tres anys. D’aquesta manera, el rebut mitjà per pis ha passat de 285 a 376 euros i representa per a les arques municipals uns ingressos superiors a 36 milions d’euros.

Des del PP creiem que el Govern socialista de la Paeria està castigant amb aquest impost als lleidatans que tenen la seva vivenda en propietat i és per aquest motiu que vàrem demanar que es reduís aquest impost, al menys, fins al 0,650%, una petició que va ser rebutjada pels qui es diuen defensors de polítiques socials i progressistes.

També vàrem presentar, al Ple que va aprovar les ordenances fiscals, esmenes dirigides a afavorir i protegir a les famílies, particularment a les nombroses, amb uns criteris molt més sensibles que els que es contemplen a l’actualitat. Així, des del PP proposàvem un criteri diferenciador segons la renda de les famílies nombroses perquè se’ls apliqués una bonificació en la quota de l’IBI.

Tanmateix, des del PP també consideràvem necessari que es bonifiqués el rebut de l’IBI als veïns de l’Horta de Lleida, no tan sols per afavorir aquesta zona de la ciutat per tot allò que representa, sinó per garantir-ne la seva subsistència i viabilitat, i perquè és un indret que, avui en dia, encara no gaudeix dels serveis municipals amb les mateixes prestacions que la resta de barris de la ciutat de Lleida. Malauradament, l’actual equip de govern de la Paeria, pel que es va veure, no comparteix les nostres inquietuds i totes les esmenes del PP van estar rebutjades sistemàticament, malgrat que puguin ser positives per la ciutat i per les persones que hi conviuen.

I en temps de crisi com la que estem patint, no deixa de ser sorprenent que el Govern municipal no hagi previst cap tipus de bonificació de l’IAE amb la finalitat d’impulsar la contractació i beneficiar i promoure determinades polítiques relacionades amb les empreses. Com tampoc es fa el suficient per solucionar el problema de l’habitatge, actualment un dels principals mals de cap dels lleidatans, ja que cada dia són més els qui no poden accedir a pisos ni de propietat ni de lloguer.

En aquest sentit, s’ha de fomentar la construcció d’habitatges protegits i concertats, sense tenir en compte si són d’iniciativa pública o privada, perquè el més important és procedir a la construcció de vivenda social i no qui l’executi. És lamentable que en el que portem d’any el Col·legi d’Arquitectes de Lleida tan sols hagi visat 41 habitatges de protecció oficial a tota la província, dels quals cap és a Lleida ciutat.

Mentre des del PP considerem que en aquests temps de crisi s’ha d’afavorir a la família, l’economia, les empreses i la construcció d’habitatge social, entre altres factors, que són les necessitats més bàsiques dels ciutadans, a l’equip de govern socialista de l’Ajuntament de Lleida, pel que es veu, l’únic que li preocupa són les arques municipals a tenor del seu, més que demostrat, afany recaptatori.

Els ciutadans, indubtablement, hem de contribuir al finançament dels serveis que ens ofereix l’administració i, en conseqüència, hem de pagar impostos, però aquests han de ser sufragats en la seva justa mesura, tenint en compte els principis d’equitat i justícia distributiva.

Trens Avant entre Lleida i Saragossa

La Diputació de Lleida aprova una moció, a petició meva, per reclamar a Renfe trens llançadora Avant entre les ciutats de Lleida i Saragossa.

Renfe ha reconegut que diàriament circulen trens Avant sense passatjers per aquest recorregut, trens que fan el trajecte Saragossa – Osca i el trajecte entre Lleida i Barcelona, a més d’altres que van buits des dels tallers de Renfe a Madrid fins a Lleida per realitzar el servei Avant a Catalunya.

A més, són moltes les persones que per motius professionals i laborals es desplacen diàriament de Lleida a Saragossa i viceversa.

El motiu d’aquesta moció és per intentar que d’una vegada per totes fem realitat una demanda generalitzada de les institucions, entitats i de la gent de Lleida de poder gaudir de trens llançadora Avant en el trajecte entre Lleida i Saragossa.

Uns trens llançadora que haurien de tenir unes característiques i unes tarifes similars a les que ja funcionen entre Lleida-Tarragona i Barcelona.

Fins ara tot han estat bones paraules i intencions per part de Renfe, però la realitat és que no s’acaba de concretar amb fets. I és per això que des del Partit Popular hem pensat que si donem un cop de ma des de la Diputació de Lleida aquest desig generalitzat es pot fer realitat en un període curt de temps.

Tarifas eléctricas

El Gobierno, en plena crisis económica, sigue haciendo marketing y engañando a los ciudadanos al aprobar la mayor subida de las tarifas eléctricas en los últimos 25 años. Zapatero se comprometió a “aumentar las tarifas eléctricas en línea con la inflación” en 2008, y tras la subida del 3,3% en enero, y del 5-6% anunciada hace unos días, en lo que va de año ya la ha aumentado casi un 10%, casi el doble de la ya de por sí alta tasa de inflación (4,7%). Y puede que ésta no sea la última subida en 2008.

Para despistar a la opinión pública ante esta brutal subida, el Gobierno anuncia que se eximirá del pago de los costes fijos del suministro, que no del consumo eléctrico, a aquellos clientes que tengan contratada una potencia máxima de 3 Kw. Esta medida supone una rebaja máxima del 10% de la factura a un colectivo no superior a 4 millones de hogares, y sin embargo perjudica a más de 20 millones que verán fuertemente incrementada su factura de la electricidad.

Esta mal llamada “tarifa social” se aplica teniendo en cuenta exclusivamente la potencia contratada, no el nivel de renta. En consecuencia un soltero de renta alta que viva en un apartamento pequeño, o que consuma poca energía, se beneficiará de una tarifa especial sufragada por familias mucho más humildes. Como con la deducción de los 400 euros, el PSOE perjudica claramente a las familias, y en especial a las más necesitadas.

Esta medida la sufragarán el resto de consumidores, a los que a la subida propuesta se les unirá el coste de la mal llamada “tarifa social”, ya que el Ministerio anuncia la creación de un sistema progresivo de tarifas según el consumo, determinando que a mayor consumo, mayor tarifa por Kw. Esta medida perjudicará especialmente a las familias numerosas por su mayor consumo.

Así las cosas, Zapatero oculta que, aproximadamente, 20 millones de hogares se verán perjudicados por esta decisión. Por ello, el anuncio se ha visto rodeado de una total falta de transparencia, ya que se desconoce aún entre otras cosas, el incremento medio de las tarifas, cómo se articulará y cuáles son los tramos de la tarifa progresiva.

Por si fuera poco con la subida de las tarifas eléctricas, la pasividad del Gobierno ante las subidas de los precios de los hidrocarburos agrava aún más la situación de las familias, autónomos y empresas.

La subida de las tarifas es la consecuencia de la incapacidad para anticiparse a la demanda y de la mala gestión del Gobierno la Legislatura pasada. Los consumidores empiezan a pagar los tejemanejes de Miguel Sebastián en Moncloa haciendo y deshaciendo operaciones empresariales del sector energético a su voluntad.

Des del PP proponemos combatir el exceso de intervencionismo en este sector y fomentar la eficiencia en el mercado. Para ello es necesario contar con un marco de regulación que incentive tanto la inversión en generación como la libertad de los consumidores.

Es absurdo modificar tarifas permanentemente para satisfacer a unos u otros. El modelo a seguir es el de otros países europeos como el británico o algunos escandinavos en los que, garantizándose una tarifa refugio para un grupo reducido de consumidores, el resto acude al mercado. En esos mercados existen organizaciones de consumidores que sindicadamente tienen un gran poder de negociación al comprar juntos.

Maria José Horcajada
Concejal de la Paeria y Presidenta del PP de Lleida

Impostos municipals i poder adquisitiu

Els ciutadans esperem dels qui governen que compleixin amb tot allò que han promès que farien i encara més quant aquests anuncis es fan a bombo i plateret, una formula molt utilitzada pel govern socialista, però que, per desgracia, massa sovint se’ns explica una cosa, la que més agrada sentir, i es fa tot el contrari.

Això també passa a la ciutat de Lleida quant, entre altes coses, es parla d’habitatge social o d’impostos. Sovint des de l’Ajuntament es diu una cosa i les xifres demostren tot el contrari. Un fet al que els successius governs socialistes ja ens tenen acostumats i que no ha d’estranyar a ningú, donat que la política econòmica dels governs d’esquerra sempre s’ha basat i es basa en la pressió fiscal per omplir les arques municipals.

Pels governs socialistes es més fàcil i més rentable que els ciutadans i ciutadanes ens rasquem les butxaques, que no portar a terme polítiques econòmiques basades en tesis més lliberals que eviten aquesta exagerada pressió fiscal que patim els veïns de Lleida. Unes polítiques econòmiques que tan sols serveixen per omplir les arques de la Paeria, però que a l’hora de la veritat es demostra que son socialment equivocades.

Perquè, on són els pisos socials promesos per l’equip de govern de l’Ajuntament de Lleida? Jo els hi diré. Tan sols a les pàgines dels diaris.

Es lamentable que en plena desacceleració de la construcció el sòl disponible a la capital del Segrià per a edificar habitatges de protecció oficial sigui mínim, i tot perquè la Paeria ha actuat a destemps.

Una mostra del que dic és que el Col·legi d’Arquitectes de Lleida tan sols ha visat, durant els primers tres mesos d’aquest any, 41 habitatges de protecció oficial a tota la província, dels quals cap es a Lleida ciutat.

Davant d’aquesta situació, des del govern de la Paeria s’anuncia la construcció de 2.700 pisos socials a Balàfia, els Magraners i la Bordeta, però que ara mateix no son més que plans i projectes que encara necessiten un procés de maduració. Per tant, com dèiem a l’inici, molta parafernàlia, molts anuncis a bombo i plateret, i a l’hora de la veritat, com se sol dir, el més calent es a l’aigüera.

Aquest fet, la manca de pisos socials, juntament amb el preu de l’habitatge i la forta càrrega impositiva fan que en els darrers anys hagin estat molts els veïns de Lleida que han optat per fixar la seva residència en les poblacions del voltant, com son Alpicat, Alcarràs, Alcoletge, Torrefarrera, Rosselló o Benavent.

I es que el càstig impositiu al que sotmet la Paeria els ciutadans de Lleida es exagerat. I més si el comparem amb els serveis que rebem a canvi. Tot i que des del govern municipal ens volen fer veure el contrari, la realitat es tossuda i demostra que la ciutat de Lleida lidera el rànquing de les capitals pel que fa a la quota de l’Impost de Bens Immobles (IBI), un tribut en el qual la Paeria aplica l’esforç fiscal màxim permès per la llei, fins el punt que la recaptació per aquest concepte s’ha incrementat un 39 per cent en els darrers tres anys. Així, el rebut mitjà per pis ha passat de 285 a 376 euros i representa per les arques municipals uns ingressos superiors a 36 milions d’euros.

Però es que, a part dels propietaris de pisos, la Paeria també penalitza als ciutadans que tenen cotxe, ja que sotmet als conductors lleidatans a un esforç fiscal que frega el màxim permès per la llei.

Tant es així que, segons l’informe anual de “Automovilistas Europeos Asociados”, l’impost de circulació que paguem els lleidatans es el quart més elevat d’Espanya, superant el preu d’altres ciutats molt més grans com son Madrid, Valencia o Saragossa.

L’equip de govern socialista de la Paeria es tot un crac en la pujada dels impostos, però en la solució dels problemes que pateixen diàriament els ciutadans -manca de pisos socials, caos circulatori, manca d’aparcaments, inseguretat ciutadana, manteniment dels carrers i places de la ciutat, major diligència en el control de les obres que es realitzen o en la urbanització de més zones verdes, entre altres- demostra que són una autèntica ruïna.

Des del PP volem que els ciutadans no tinguin que pagar més que l’estrictament necessari i sobre tot, sota cap concepte s’ha de permetre que l’increment dels impostos estigui per sobre del poder adquisitiu dels lleidatans, una situació anòmala i una injustícia que en l’actualitat, malauradament, es dona a la ciutat de Lleida.

Maria José Horcajada
Regidora de la Paeria i Presidenta del PP de Lleida

Sanaüja, Biosca i Ivorra també necessiten aigua

El problema del subministrament d’aigua a Barcelona i la seva àrea metropolitana sembla que ja s’ha solucionat mitjançant l’acord al que finalment han arribat la Generalitat i el Govern central de recórrer al minitransvasament d’aigua del riu Ebre. Una solució que sempre hem defensat des del Partit Popular, entre altres raons, perquè l’aigua s’ha de treure del lloc on ni ha i l’Ebre, avui per avui, es el riu idoni.

A més, l’aigua del minitransvasament del riu Ebre es una solució que ja estava sobre la taula a l’any 2003 i que si no hagués estat per la demagògia partidista que aleshores es va fer sobre aquest transvasament per part d’algunes forces polítiques (PSC, ERC i IC), ara aquest problema no el tindríem i l’aigua no seria l’espasa de Damocles que penja sobre el cap del Govern de la Generalitat i del president Montilla.

Però, lamentablement, per un grapat de vots s’ha deixat que el problema es fes cada any mes gros i ara tots a corre, proposant solucions inviables, com la del transvasament des de la capçalera del Segre, per evitar que l’aigua deixi de rajar per les aixetes de la Ciutat Comtal. Un transvasament inviable, el del Segre, i que el Govern de la Generalitat i el conseller Baltasar, en la seva tossuderia, hagués materialitzat si la gent del territori no ens hi haguéssim oposat d’una manera unànime, decidida i contundent.

En aquest sentit, es doblement encertat agafar l’aigua del minitransvasament de l’Ebre, ja que era un autèntic despropòsit agafar-la de la capçalera del Segre, quant aigües avall els pantans –malgrat les darreres pluges- no estan plens ni de bon tros i el Canal d’Urgell s’ha vist obligat a tancar per poder emmagatzemar aigua.

Tanmateix i lamento haver de dir-ho, tota aquesta problemàtica de l’aigua que pateix Barcelona, ha posat sobre la taula que hi ha ciutadans de primera i de segona categoria. De primera, els de Barcelona i la seva àrea metropolitana, i de segona els de la comarca de la Segarra.

Esta be i s’ha de solucionar el problema d’aigua que te Barcelona, però també s’han de buscar solucions al problema d’aigua que pateixen actualment els veïns de Sanaüja, Biosca i Ivorra.

Tenen tan dret els diàriament anomenats i utilitzats 5 milions d’habitants que hi ha a l’àrea metropolitana de Barcelona, com els 700 veïns de la comarca de la Segarra a que se’ls hi solucioni el problema d’aigua que pateixen.

Això si. Hi ha una petita diferencia. A Barcelona encara tenen aigua corrent, mentre que a Sanaüja, Biosca i Ivorra ja necessiten de camions cisterna per poder disposar d’aigua potable.

Catalunya no es tan sols Barcelona i la seva àrea metropolitana, Catalunya es també Sanaüja, Biosca, Tora, Ivorra i els altres pobles de les comarques del Pallars Jussà i de l’Alt Urgell que han necessitat o necessiten camions cisterna per poder disposar d’aigua de boca.

Per evitar les contradiccions, la falta de transparència i informació, i l’actitud poc dialogant del Govern de la Generalitat, des del Partit Popular considerem, que per solucionar d’una manera definitiva el problema d’aigua que afecta a Catalunya, es necessari que el Govern de la Generalitat doni una solució definitiva, consensuada i eficaç a la situació de manca d’aigua que pateix Catalunya i que garanteixi l’abastament d’aigua a tot el territori català.

Així, pensem que la gestió de la política hidrològica a Catalunya s’ha de fer de forma global, amb previsió i racionalitat, pensant el territori català com un tot, tenint en compte les necessitats actuals i futures de subministrament d’aigua, aplicant les noves tecnologies per treure més profit als recursos existents i amb el consens de totes les institucions i el conjunt dels agents socials i econòmics afectats.

Finalment, des del PP també creiem fonamental l’elaboració d’un Pla Hidrològic de Catalunya que, de manera coordinada i conjuntament amb un Pla Nacional sobre l’Aigua, reguli i gestioni els recursos hídrics existents al nostre territori, planifiqui la seva explotació, garanteixi el subministrament d’aigua pels diferents usos (urbà, agrícola, industrial i turístic), i dissenyi i programi les infraestructures hidràuliques necessàries.

En definitiva, penso que els problemes d’avui ens han de servir d’escarment i per buscar les solucions pel demà. Nosaltres, des del Partit Popular, hi estem disposat i d’aquí les nostres propostes.

Maria José Horcajada
Presidenta del PP de Lleida

La Diputació de Lleida aprova una moció del PP en contra del transvasament del Segre

El Ple de la Diputació de Lleida ha aprovat una moció presentada pel Partit Popular per la qual es rebutja la captació de l’aigua del Segre cap a l’àrea de Barcelona.

En aquest sentit, la diputada popular, María José Horcajada ha manifestat que des del Grup del Partit Popular hem presentat aquesta moció perquè –com la majoria dels ciutadans de les comarques de Lleida- estem en contra de la decisió del Govern de la Generalitat de voler transvasar aigua del Segre, en contra de la forma en que s’ha volgut fer, però també en el fons de la decisió perquè entenem que no és viable

Pel que fa a la forma, s’ha fet sense diàleg amb el territori sense diàleg amb les institucions que el representem, amb una total manca de respecte, sense donar informació i, el que és pitjor, amagant-la i negant-la.

Com a lleidatana em sento enganyada, perquè durant la campanya se’ns va negar qualsevol tipus de transvasament quan ja feia un any que s’estudiava.

I com ja ens han enganyat un cop no ens creiem que es faci una captació puntual perquè es gastaran 45 milions d’euros i no 20 com deia el conseller, una altra mentida.

I també permeti’m que dubti de l’ús que en farien de l’aigua a Barcelona.

Pel que fa al fons entenem que el transvasament és inviable, perquè no es pot transvasar aigua d’un riu que no disposa d’aigua en aquests moments ni per satisfer les necessitats del propi territori per on passa.

Una prova del que dic la tenim en que els pantans d’Oliana i Rialb es troben sota mínims i no són capaços d’assegurar, any rera any, la campanya de rec dels nostres pagesos.

A més, en aquest cas, ja no es tracta de ser o no solidaris, sinó d’un cas de supervivència, ja que no cal anar a l’àrea metropolitana de Barcelona, sinó que a les pròpies comarques de Lleida hi ha poblacions que s’han d’abastar d’aigua potable mitjançant camions cisterna i no fa pas massa tots hem pogut llegir a la premsa que de no canviar la situació, altres poblacions com és el cas de Sanaüja i Torà, a la comarca de la Segarra, també necessitaran el subministrament d’aigua potable mitjançant camions cisterna. Per tant, abans de solucionar els problemes dels demés, hem de solucionar els de casa.

Al rerafons d’aquest transvasament d’aigua hi ha un doble debat

1. D’una banda la gestió de l’aigua

2. D’una altra el creixement insostenible de Barcelona i de l’àrea metropolitana de Barcelona

Catalunya ha patit un desequilibri en al seva planificació territorial. Les polítiques de la Generalitat ha anat i van dirigides sobre tot a l’impuls i creixement de Barcelona i la seva àrea metropolitana, el model de creixement català ha estat desproporcionat i no només haurem de cedir aigua.

Des del Partit Popular de Lleida ja estem cansats de polítiques mediambientals fetes des de Barcelona i per a Barcelona. Lleida no pot ser una font d’aprovisionament de recursos de Barcelona com pretén el Govern de la Generalitat. Primer amb les zones ZEPA i ara es volen endur la nostra aigua.

Per la Generalitat, Catalunya és Barcelona i la seva àrea metropolitana, per mi Catalunya també és i serà sempre Lleida, som tots, i els diputats del Territori tenim la responsabilitat de defensar Lleida per damunt de tot.

Per tot això he presentat aquesta moció i perquè crec que des de Lleida ja ni ha prou de dir sempre amen a tot i celebro que tiri endavant i hagi estat aprovada per l’equip de Govern, i també lamento que no s’hi hagi sumat CiU perquè crec que és important la unió de totes les forces polítiques en la defensa del nostre territori igual que vam fer amb la defensa del tercer carril del túnel de Vielha.

En aquesta moció el que demanem a la Generalitat és que no tiri endavant el projecte de captar aigua del Segre perquè no tenim assegurada l’aigua necessària per als habitants i els regadius de les comarques de Lleida.

Perquè els nostres pagesos no són una espècie a extingir i tenen el mateix dret a subsistir que els ciutadans de Barcelona, i no només els nostres pagesos, perquè sense aigua es veuran afectades d’altres activitats econòmiques, i permeti’m a més que posi en dubte l’ús que en faran a Barcelona de l’aigua, quan es diu que és per aigua de boca, inclou també l’aigua del sector turístic???

I com des del riu Segre d’aigua no en sobra, també demanem, estudiar altres possibilitats per solucionar els problemes d’aigua que té l’àrea metropolitana de Barcelona.

A més, també demanem que decisions d’aquestes característiques no es prenguin sense consens amb el territori, i el territori ha dit que no a aquest projecte de transvasament d’aigua del Segre, perquè els ciutadans de les comarques de Lleida no volen aquest transvasament i nosaltres des de la Diputació estem per defensar les seves inquietuds i reivindicacions.

Davant dels atacs a gossos de la protectora Amics dels Animals del Segrià cal una actuació contundent de la Paeria

Davant dels diferents atacs contra els gossos que té en acollida la Protectora Amics dels Animals del Segrià –tres en una setmana-, la regidora del PP a l’Ajuntament de Lleida, Maria José Horcajada, ha afirmat que la Paeria ha de respondre amb contundència, i en aquest sentit considera que no tan sols ha de personar-se com acusació particular quan els delinqüents siguin detinguts, sinó que també ha d’aplicar mesures preventives per evitar que aquests fets execrables es repeteixin.

Horcajada ha remarcat que la foto al diari del regidor responsable de Medi Ambient no fa una altra cosa que demostrar la deficient actuació de la Paeria en aquest assumpte i demana un augment de la vigilància policial als voltants de la protectora, “ja que es lamentable que voluntaris de la pròpia protectora hagin de fer guàrdies per evitar nous atacs”.

La regidora popular, Maria José Horcajada, ha remarcat que la prevenció i l´ ajuda amb càrrec als pressupostos municipals a aquestes protectores que ajuden a cobrir les deficiències de la canera municipal, són un dels aspectes on la regidoria de Medi Ambient ha de treballar.

Supressió dels punts negres de la N-240

El Ple de la Diputació de Lleida va aprovar per unanimitat una moció presentada per la diputada del PP, Maria José Horcajada, en la que exigeix al Ministeri de Foment eliminar els punts negres de la carretera N-240 entre Lleida i les Borges Blanques, desprès que un accident el passat dia 13 de gener hagi elevat a 8 les víctimes mortals en aquest tram de la carretera en els darrers tres anys. La moció es refereix a les cruïlles de Torregrossa i Margalef, Juneda i Masia Salat, on es va produir l’últim accident. El text reclama la construcció de rotondes a les interseccions de Torregrossa i Juneda i demana atendre el projecte presentat fa un any pels responsables de Masia Salat per donar una solució a aquesta cruïlla, sense que fins ara hagin rebut una resposta per part del Ministeri de Foment.

La economía familiar

Los datos del Instituto Nacional de Estadística demuestran que 2007 ha sido un año con menos crecimiento, más inflación y más desempleo. Nuestra economía ha crecido un 3,8 por ciento en el último trimestre, un nivel de crecimiento inferior al resto de Europa, siendo la primera vez que esto ocurre desde la entrada de España en el euro y confirma que la economía española está en un claro proceso de desaceleración.

Donde más se advierte el frenazo es en el consumo de los hogares, que son el motor de la economía, así como en la inversión, tanto de bienes de equipo como en la construcción. La industria también muestra una clara ralentización de su actividad y la creación de empleo se está resintiendo, reflejándose en más paro en el sector industrial y en la agricultura.

Esta nada satisfactoria situación económica hace que España sea el país de la Zona Euro cuyo salario medio real más ha bajado en los últimos cuatro años, con un descenso de más de 500 euros anuales y ello unido al incremento de los tipos de interés ha llevado a las familias españolas a estar muy endeudadas. Tanto es así, que la subida del euribor del 2,1 al 4,8 por ciento en los dos últimos años ha provocado que las hipotecas medias paguen al mes unos 225 euros más.

Tampoco se puede obviar que los precios de algunos productos de primera necesidad se han incrementado hasta un 22 por ciento en el último año y que la inflación se ha disparado en los dos últimos meses, pasando del 2,2 al 4,3 por ciento. La leche está más cara que nunca y ya cuesta lo mismo que un litro de gasóleo, el pan va a seguir subiendo porque el precio de los cereales se ha incrementado un 40 por ciento, y también han subido los huevos, la carne, la luz, el teléfono, la bombona de butano y el transporte –tren de la Pobla y AVE, entre otros-, además, como he mencionado anteriormente, las hipotecas que suben prácticamente todos los meses.

Mientras todo esto ocurre, el Gobierno practica la política del avestruz y el señor Zapatero sigue viviendo en su país de las maravillas y macrocifras, cuando la realidad es bien diferente y demuestra que cada día son más los españoles que viven y resisten con micro-salarios y con más problemas para poder llenar la cesta de la compra.

Por el contrario, para hacer frente a esta situación, el Partido Popular ha anunciado una envidiable reforma fiscal gracias a la cual los trabajadores y los pensionistas que ganen menos de 16.000 euros al año van a dejar de pagar el impuesto sobre la renta, una medida que afectará a un colectivo de unos 7 millones de personas. Además, si el PP gana las próximas elecciones generales acometerá otra reforma destinada a que las mujeres que trabajan fuera de su casa tengan un tratamiento fiscal específico. En este caso en concreto, de esta medida podrán beneficiarse 5,7 millones de mujeres.

Ante estas medidas sociales y beneficiosas para el conjunto de la sociedad española anunciadas por el presidente del PP, Mariano Rajoy, el vicepresidente económico del Gobierno socialista, Pedro Solbes, que se caracteriza por sus continuas subidas de impuestos, ha intentado desacreditarlas diciendo que el coste de la rebaja fiscal del PP será de cuatro mil millones de euros y que las arcas del Estado no los pueden asumir.

Des del PP desconocemos de donde ha sacado el señor Solbes estos datos, pero lo que si sabemos es que si los mileuristas españoles y los perceptores de las pensiones más bajas soportan esa cantidad de impuestos, entonces es más que evidente que la reforma fiscal propuesta por el PP no solo es justa, sino que además es necesaria y urgente.

Además, esta reforma tiene por objeto hacer de España uno de los países con una fiscalidad más moderna, eficiente y justa de la Unión Europea. Es una propuesta que pretende mejorar sustancialmente la competitividad de la economía española, y ello es posible si se tiene en cuenta que en nuestro sistema fiscal todavía existe un amplio margen para incentivar a través de las rebajas y la eliminación de determinados impuestos la actividad económica y la creación de empleo.

Ahora bien, también somos conscientes que dado el gran alcance de esta reforma, su aplicación ha de ser gradual, y puesto que afecta también a tributos cedidos parcialmente o en su totalidad a las Comunidades Autónomas, su aplicación plena sólo puede realizarse de forma paralela a la negociación y modificación del actual sistema de financiación autonómica y local.

En resumidas cuentas y volviendo a la situación económica actual, después de cuatro años de Gobierno socialista, los españoles tenemos la imagen de un presidente del Gobierno que saca pecho por los datos macro de la economía española, y sobre todo, la imagen de un país en el que los precios de los productos y servicios esenciales están por las nubes. Un país en el que los tipos de interés suben sin parar, en el que las hipotecas resultan inasequibles para muchos y en el que no deja de aumentar la presión fiscal. En definitiva, tenemos la imagen de un país, gobernado por un señor que se hace llamar Zapatero que en vez de arreglar los problemas, los crea, y que en lugar de buscar soluciones, diseña excusas.

Maria José Horcajada
Presidenta del PP de Lleida