El pressupost del deute

El pressupost de la Diputació de Lleida per a 2010 fa palesa la crisi que venim patint durant tot aquest any, i no solventarà en el futur els problemes que es plantegin.

Hi haurà menys ingressos procedents de l’Estat en concepte de participació en l’IRPF, en l’IVA i en impostos especials, motivat per l’alt índex d’atur i el successiu tancament d’empreses.

A aquesta situació hem d’afegir la manca d’una política efectiva per part del Govern en assumir una correcta i adequada financiació local que es va postergant dia rere dia.

Aquest pressupost tampoc solventarà els problemes del futur, més aviat, els agreujarà. Per pal•liar la manca d’una financiació local adequada, el govern autoritza les entitats locals a elevar el nivell d’endeutament, i la Diputació opta per aquesta solució, endeutant-se fins a les celles. Passant de necessitar uns préstecs de 10 milions en aquest any 2009, a necessitar quasi 30 milions. Això suposarà pagar molts més interessos l’any 2011 i molts més diners d’aquí 2 anys quan es comencin a amortitzar aquests préstecs, quedant així hipotecada la Diputació.

El principal motiu d’aquests préstecs és l’ampliació dels plans de finançament dels ajuntaments, que per sí mateixos, aquests plans, no són negatius, però forçar les inversions als municipis no solventa l’atur ni augmenta la productivitat de les empreses, com ha quedat demostrat desprès de tot un any d’aplicació del Pla d’inversions del Govern. Els ajuntaments, principalment els petits, els que tenen menys ingressos propis, tenen moltes dificultats per afrontar les despeses ordinàries, les despeses que originen els cada vegada més serveis que han de donar a la seva població, i per això han d’incrementar els impostos i taxes que cobren a la ciutadania i a les empreses, una rara forma de lluitar contra la crisi.

A més, els molts plans d’inversió obliguen els ajuntaments a assumir una part del cost d’aquelles inversions amb uns diners que no tenen, havent-se d’endeutar cada cop més.

Cal més aportacions per a despeses corrents, pel manteniment dels serveis a les persones i el manteniment de les noves inversions.

També són necessàries més aportacions i ajuts a les empreses que, tot i la dolenta situació econòmica, volen innovar, emprendre nous camins i millorar la seva competitivitat.

El Grup del Partit Popular no vàrem donar suport a un pressupost amb més quantitat, però mal distribuïda.

Maria José Horcajada
Diputada Portaveu

Cal un reglament lingüístic a la Diputació?

L’equip de govern de la Diputació de Lleida presenta un reglament per a l’ús de les llengües catalana i occitana a la Diputació de Lleida.

Des de fa molts anys la Diputació de Lleida està immersa en una normalitat lingüística en el que es refereix a la utilització de la llengua catalana, tant a nivell intern com en les seves relacions amb terceres persones, ja sigui a nivell d’administrat com de proveïdor o contractat.

D’altra banda, des de la passada legislatura, com a mínim, es va començar a utilitzar en els plens i les comissions, amb total normalitat, l’aranés.

Com a portaveu del Grup del Partit Popular considero que amb aquest reglament volen filar encara més prim que ningú, reglamentant el que és habitual, però tancant portes a la normalitat lingüística que hem tingut fins ara.

Estic totalment d’acord que la Diputació, com institució, ha de vetllar pel bon us del català i ha de promoure’l tant en les seves relacions internes com externes. Ara bé, una cosa és promoure el català i una altra molt diferent és esborrar del mapa el castellà, que és el que pretenen en aquest reglament.

Així per exemple, segons aquest reglament, les comunicacions, notificacions, impresos, etc. que vagin destinats a persones o institucions del País Basc, hauran de fer-se preferentment en euskera, obviant totalment el castellà.

El bilingüisme i fins i tot, el trilingüisme, hauria de ser la norma habitual de la Diputació, no únicament quan alguna circumstància especial ho recomani. Diuen que la petició de traducció per part del ciutadà no comportarà retards, qui s’ho creu això? És freqüent que l’administració doni 10 dies a l’administrat per contestar qualsevol ofici; si ha de demanar la traducció, entre que la demana i li faciliten, ja han passat els 10 dies, la qual cosa crea indefensió i malestar al ciutadà, generant despeses innecessàries.

La Diputació ha contemplat que suposarà, econòmicament parlant, el desplegament d’aquest reglament? La Diputació de Lleida sovint rep visitants de fora de Catalunya. És que voldran fer com fa poc al Parlament, contractar traductors català/castellà? En aquest temps de crisi econòmica en que els ajuntaments tenen dèficit, manca de recursos, es redueixen les inversions, es dilaten els pagaments, no hi ha diners per consultoris mèdics, escoles, carreteres o potabilitzadores d’aigua, per què aquests diners es gasten en traduccions inútils i banals?.

Citant el text literal d’aquest reglament en el seu article 19, “a les persones de nacionalitat espanyola, el coneixement del castellà es pot presumir”, doncs si el coneixen, per què cal traductors?.

Aquest reglament és un atemptat flagrant als drets fonamentals de les persones, a la seva llibertat d’elecció de llengua recollit en la Constitució, en l’Estatut de Catalunya i en la llei de Política Lingüística de Catalunya.

La Constitució, al seu article 3 estableix, entre altres, que tots els espanyols tenen el dret d’utilitzar la llengua castellana, i que la riquesa de les diferents llengües d’Espanya és un patrimoni cultural que ha de ser objecte d’especial respecte i protecció.

L’Estatut de Catalunya, en el seu article 6 recull que totes les persones tenen el dret a utilitzar les dos llengües oficials, el català i el castellà, i els poders públics han d’establir mesures per facilitar l’exercici d’aquest dret, sense que hi hagi discriminació per l’ús d’una o una altra llengua.

La llei 1/1998 de política lingüística de Catalunya, en el seu article primer parla de “garantir l’ús normal i oficial del català i del castellà”, i a l’article 2 estableix que la llengua a utilitzar per l’administració serà “preferentment” la catalana, però no amb caràcter exclusiu o en detriment de la castellana.

Les tres normes bàsiques en les quals hauria d’estar inspirat aquest reglament, són sistemàticament vulnerades, el dret bàsic de les persones d’utilització de la llengua de la seva elecció és totalment anul·lat. A tall d’exemple, comentaré únicament alguns preceptes d’aquest reglament.

La Diputació, segons el redactat de l’article 4 del reglament, marginarà, exclourà, en els seus contractes, a totes aquelles empreses que exercint el seu dret lingüístic recollit a les tres normes anteriors, triïn redactar les seves ofertes, els seus estudis o projectes en llengua castellana.

Fins i tot l’equip de govern de la Diputació té la gosadia de negar aquest dret lingüístic a les persones de fora de Catalunya, ja que com he comentat abans, a les persones, entitats, institucions, etc. del País Basc o de Galícia, per exemple, o fins i tot de França, els volen obligar a excloure el castellà, o el francés, en les seves relacions amb la Diputació de Lleida.

És de tots conegut el dit que tant la història com la moda es repeteix en el temps. Això és el que pretén aquest equip de Govern de la Diputació. La llei de política lingüística de Catalunya, en el preàmbul, fa menció de la situació precària i persecució política que va patir el català i imposició del castellà, en temps passats. Doncs bé, la cosa es repeteix però a l’inrevés. Ara s’imposa el català i es desterra el castellà. Fins quan la lluita d’un contra l’altre? Lluita que, per cert, únicament es dóna a les institucions, ja que la gent del carrer, la gent normal, no té aquests problemes.

Com he dit al principi, l’equip de govern de la Diputació de Lleida vol filar més prim que ningú i s’atribueix competències allí on no en pot tenir, perquè no té cap autoritat per dir el que han de fer i com han de parlar a Mallorca, València, Bilbao, Fraga, etc.

I és lamentable, que la majoria socialista del govern de la Diputació s’avingui a aquesta dèria independentista esquerrana que contravé allò que els mateixos socialistes defensen a Madrid.

Aquest és un reglament discriminatori, que genera problemes on no n’hi ha. És un reglament que perjudica greument la imatge d’una Lleida oberta i plural, i més que un reglament d’us lingüístic, la proposta de l’equip de govern és un abús condescendent amb el nacionalisme més reaccionari.

El Partit Popular defensa una proposta lingüística basada en la llibertat i el reconeixement del bilingüisme, per tant no vaig poder-me fer còmplice de les privacions, i de les imposicions que contempla aquest reglament. Per això vaig dir que no a la seva aprovació.

Maria José Horcajada

Diputada portaveu