dilluns, 26 de juliol de 2010

El PP denuncia que Lleida és la capital amb l’IBI més car

En nom del Grup Municipal del PP, he presentat 18 esmenes a les Ordenances Fiscals de l’Ajuntament de Lleida per l’any 2011. Aquestes esmenes representen un conjunt de mesures que tenen per objectiu beneficiar a les famílies i a les persones amb menys recursos, reactivar el teixit empresarial i afavorir l’ocupació.
L’IBI que paguen els lleidatans tornarà a ser més elevat l’any vinent. Les noves Ordenances preveuen que el tipus impositiu passi del 0,69 % al 0,682 %, una reducció mínima incapaç de frenar l’augment legalment previst i que podria estar amb caràcter general al voltant d’un 9%. Per aquests motius proposa la disminució del tipus al 0,62 %, suficient per corregir la pujada i fer que el rebut l’any vinent no s’apugi.
Tant en termes absoluts com relatius, Lleida és la capital amb l’IBI més car.
Tanmateix, s’han presentat cinc noves esmenes pel que fa a l’IBI relacionades a augmentar la durada de 5 a 10 anys per les bonificacions als habitatges de protecció pública, bonificacions del 90 % per a les famílies nombroses que tinguin ingressos inferiors al salari mínim, del 50 % per als ingressos inferiors al doble del salari mínim i una bonificació del 50 % atenent al fet diferenciador de l’Horta de Lleida.
Amb l’objectiu de revitalitzar el teixit empresarial, el PP insta una bonificació del 50 % en l’Impost d’Activitats Econòmiques a les empreses que iniciïn la seva activitat empresarial i un 25 % a les empreses que utilitzin o produeixin energia a partir d’instal·lacions per l’aprofitament d’energies renovables.
Respecte a l’Impost de Vehicles, el Grup Popular ha instat la reducció del coeficient fixat per l’equip de govern del 1,90, proper al límit legal, a l’1,70, un fet que suposaria una reducció mitjana d’entre 15 i 20 euros en el rebut d’aquest impost. Cal recordar que Lleida és la 13a província amb major esforç fiscal sobre aquest impost. Tanmateix he instat una bonificació del 100 % als vehicles de més de 25 anys i una bonificació del 50 % per als vehicles que tinguin emissions inferiors a 120 grCO/Km.
Referent a l’Impost sobre Construccions, Instal·lacions i Obres, he reclamat una bonificació d’un 30 % sobre la quota a les promocions d’obra nova d’habitatges que es construeixin al Centre Històric, amb l’objectiu de revitalitzar el sector i respondre als més de 3.900 sol·licitants d’habitatge protegit, també he demanat una bonificació del 50 % per la construcció d’habitatge protegit.
Finalment i respecte a les taxes, insto a la congelació de les taxes en serveis educatius, ja que l’equip de govern les ha tornat a apujar malgrat que durant el passat mes de maig va anunciar que no ho faria, i anul·lar l’increment desmesurat que proposa el Govern municipal en la taxa de retirada de vehicles, un fet que portaria a Lleida a ser la sisena ciutat més cara d’Espanya.
Maria José Horcajada
Portaveu del PP a l’Ajuntament de Lleida

dimecres, 21 de juliol de 2010

La Diputació de Lleida es gasta els diners dels contribuents en pagar informes de dubtosa utilitat pels ciutadans de les Terres de Lleida, i en fer traduccions, a l’anglès i al castellà, d’un documental francès sobre immigració.

Quaranta mil euros gastats en un informe sobre l’experiència de la tercera edat en hàbits saludables. Del resultat d’aquests informes s’editarà una guia que es distribuirà entre els diferents municipis. No sabem encara quan costarà aquesta guia, però veient el cost de l’informe, segur que no és barata.

No està mal aprofitar la saviesa de la nostra gent gran, però en aquests temps de crisi, temps en el que s’han de deixar aparcades obres de millores en carreteres i altres infraestructures, i s’han de reduir les aportacions als municipis, potser caldria prescindir d’aquests tipus d’informes.

L’altre malbaratament de la Diputació, és la traducció d’un documental sobre els immigrants que arriben en pasteres a les costes d’Andalusia procedents del nord d’Àfrica, i les seves cuites per subsistir, i que va suposar un cost per la Diputació de 25.000 euros.

L’excusa de participar en aquest projecte és que l’empresa que ha fet la traducció, radicada a Barcelona, li ha demanat atès que una part del rodatge s’havia fet al municipi d’Alcarràs.

Atès que Alcarràs està molt lluny d’aquelles costes, vol dir que el documental es podia haver gravat en qualsevol altre indret de la geografia espanyola. No he vist el documental, però sí el trailer in en cap moment apareix el municipi d’Alcarràs o la seva denominació. És més, la gravació es va limitar a unes entrevistes en espais d’interior a alguns immigrants africans.

Aquest documental en res beneficia al municipi o a la seva gent, més aviat al contrari, pot tenir un efecte crida més gran del que ja hi ha actualment provocant una situació molt negativa per la manca de llocs de treball, serveis sanitaris, assistencials, de vivenda, etc. tant pels habitants habituals com per als immigrants de pas o temporals.

Cal un control més ferm de les despeses de la Diputació.

Maria José Horcajada
Diputada Provincial

dilluns, 19 de juliol de 2010

Assignatures pendents de la Paeria

Lleida és en l’actualitat el que s’anomena una ciutat emergent, una ciutat que avança, on els lleidatans hem passat del victimisme a la reivindicació, amb l’orgull de ser el que som, que tenim ambició i que ja no ens conformem amb la concebuda frase de “per Lleida ja està bé”. Tenim recursos i potencialitats que no teníem fa uns anys. L’arribada de l’AVE fou un punt d’inflexió, com també ho pot ser l’aeroport d’Alguaire. Hem assistit a la inauguració d’obres emblemàtiques com la Llotja o el Pont del Príncep de Viana, i s’ha produït l’esperat cobriment de les vies amb el nou pont de Prat de la Riba. Ara tenim la responsabilitat de que el tren de Lleida no s’aturi i que no es pari aquesta inèrcia fins i tot en temps de crisi.
Si són importants i ens agraden obres com el Pont del Príncep de Viana o la Llotja, també s’ha de posar de manifest que l’execució de les obres municipals no ha estat ben gestionada per part del govern de l’Ajuntament de Lleida, ja que moltes d’elles han sofert un sobrecost proper als límits legals. Així cal denunciar que la urbanització del Parc de Gardeny es va disparar en 264.000 euros i que el Pont de Príncep de Viana, inaugurat el passat mes d’abril, ha tingut un sobre cost d’1,4 milions d’euros pel canvi del projecte constructiu, i encara no se sap la liquidació definitiva, com tampoc coneixem la liquidació de la Llotja.
S’han fet grans inversions durant aquesta legislatura aprofitant, tot ho hem de dir, una conjuntura econòmica propícia que deixava les arques municipals amb grans ingressos provinents, la majoria, del món de la construcció o la venda de sòl municipal que va finançar, per exemple, obres com el Palau de Congressos. Però, malauradament, les obres que han requerit un major esforç de negociació no han pogut ser executades en la seva totalitat, com es el cas del Pla de l’Estació o el Centre Comercial Vialia.
Ara el repte és el manteniment del que ja teníem, de les noves obres i de prestar una major atenció a l’urbanisme de proximitat, a la política de la rajola, del dia a dia. I en aquest aspecte, el Govern de la Paeria té moltes assignatures pendents des de fa anys. Què serà de les Basses? Què farem amb la mesquita? Quan estaran tranquils els veïns del carrer del Nord? Quin serà el destí del Pavelló de Vidre ara que no tenim diners? Quan serà realitat el desdoblament de la Variant Sud? Per quan la nova escola bressol de Cappont, l’institut de Cappont i el consultori de Magraners? Són encara molts els interrogants que requereixen una resposta per part del govern municipal i que no arriben.
També l’accés a l’habitatge continua essent una altra de les assignatures pendents del govern de la Paeria i un dels principals obstacles en l’economia de les famílies lleidatanes. Milers de lleidatans, particularment els joves, tenen seriosos problemes a l’hora de poder accedir a una vivenda, ja sigui en regim de lloguer o propietat. És davant d’aquestes situacions quan la iniciativa pública ha de donar resposta a les demandes i necessitats dels ciutadans, facilitant, mitjançant ajuts o convenis amb entitats financeres i constructors, l’accés a la vivenda als menors de 35 anys i a les persones amb dificultats pel seu nivell de renda.
Lamentablement això a Lleida no passa. Tenim un govern municipal encegat per les obres faraòniques i allunyat de les petites coses, de les actuacions del dia a dia i de les necessitats quotidianes dels ciutadans. És el govern de les promeses incomplertes, de l’increment dels impostos i de les declaracions grandiloqüents i de cara a la galeria.
Maria José Horcajada
Portaveu del PP a l’Ajuntament de Lleida

divendres, 2 de juliol de 2010

Volem un Estatut plenament constitucional

Els partits que es diuen d’esquerres, nacionalistes o independentistes, durant molt de temps han estat falsegant la veritat, han fet una interpretació a la seva manera, partidista, i així fer creure a la ciutadania el que no és, i poder cridar-los a manifestacions.
No negarem que l’estatut va ser aprovat en referèndum, però no és cert que el poble de Catalunya l’aprovés de manera majoritària. Cal ser realistes i acceptar les coses com són. En aquell referèndum, qui va guanyar va ser l’abstenció, el desencant i la desil·lusió del poble de Catalunya. L’Estatut únicament va ser votat favorablement per quasi un milió 900 mil persones, un 35 per cent del poble de Catalunya. Casualment, la mateixa quantitat de catalans que el passat dimarts van veure i van celebrar la victòria d’Espanya al mundial de futbol, i no els he sentit dir que el poble Català dóna suport i admira la selecció espanyola de futbol.
A diferència d’aquest, l’Estatut de Catalunya de l’any 1979 sí que es pot dir que l’aprovés el poble català, ja que va tenir el suport del 52 per cent de la població, i encara va tenir major suport la Constitució espanyola, aprovada pel 61 per cent dels catalans.
No entenc com algú pot dir que el tribunal Constitucional ha declarat que el català no és llengua oficial. Això, el Tribunal, no ho pot fer de cap de les maneres, ja que és la pròpia Constitució la que reconeix el Català com a llengua oficial a Catalunya, amb les mateixes garanties i els mateixos drets que el castellà, donant a tothom, ja sigui a nivell privat o institucional, el dret d’escollir lliurement la utilització d’una o l’altra, sense exclusió de cap d’elles.
D’altra banda, no comporta cap perjudici per a Catalunya ni per als catalans el fet que el Síndic de Greuges de Catalunya actuï amb caràcter exclusiu, ans al contrari, dóna més seguretat al ciutadà en permetre que es pugui adreçar, si ho vol, al Defensor del Pueblo o a qualsevol altre organisme de característiques similars.
El que sí nega aquesta sentència és la possibilitat de creació d’un Consell de Justícia de Catalunya, però és que abans s’hagués tingut que demanar una modificació de la Llei Orgànica del Poder Judicial, ja que atenent a la jerarquia de les normes, les lleis orgàniques no es poden modificar sinó per una altra llei orgànica d’igual abast. Les cases s’han de començar a construir per les cimentacions, no per la teulada com han volgut fer aquí.
La sentència del Tribunal Constitucional garanteix un Estatut plenament constitucional, un Estatut d’unitat que representa a tots els catalans, i satisfà la demanda d’una gran part de catalans que se senten plenament catalans i espanyols.
La democràcia exigeix el respecte escrupolós de l’Estat de Dret i de la Constitució. Totes les controvèrsies polítiques han de respectar les regles del joc democràtic que són la garantia de les nostres llibertats. Fora del marc constitucional no ha hi cap alternativa democràtica.
Amb aquesta resolució, el Tribunal Constitucional garanteix les llibertats dels catalans i un Estatut plenament constitucional.
Per això, el Partit Popular de Catalunya farà, el que ja va anunciar, que és acatar i donar compliment a la sentència, tal com ha estat dictada, i reclamem a la resta de forces polítiques que facin el mateix, començant pel President de la Generalitat de Catalunya i acabant pel president de la Diputació, que no hauria d’actuar com un dirigent d’Esquerra, sinó com el president de tots els lleidatans, i per tant li demano que actuí com a tal i no de forma sectària i partidista i si no es capaç de fer-ho, plegui.
Com també ha estat un disbarat treure les banderes constitucionals del balcó de la Diputació, donant una explicació als mitjans de comunicació que no deixava de ser un acudit barat i barriobajero. Com també és un disbarat deixar la senyera a mitg pal. Que jo sàpiga no s’ha mort ningú i en aquesta casa els únics que estan de dol són els funcionaris per la retallada salarial i per ells, no s’ha tingut cap atenció, ni cap manifestació de suport.
Cal ara liderar el desenvolupament de l’Estatut des del consens. Cal garantir l’impuls d’aquest Estatut constitucional i el desenvolupament autonòmic en el marc comú de l’Estat de Dret.
Cal recordar que la sentència del Tribunal Constitucional respon al recurs presentat pel Partit Popular, però també als presentats pel Defensor del Pueblo, el socialista Enrique Múgica, i cinc Comunitats Autònomes, entre elles les governades pels socialistes Marcelino Iglesias i Francesc Antinch d’Aragó i Balears.
La sentència del Tribunal Constitucional és favorable als catalans perquè els atorga seguretat jurídica i salvaguarda els seus drets i llibertats en un marc de comú convivència.
Creiem que la nostra posició representa a la majoria de catalans, que se senten plenament catalans i espanyols, que volien un nou Estatut plenament constitucional.
El temps esmerçat en el procés d’aprovació de l’Estatut més el que ha dedicat el Tribunal a dictar la seva sentència, ha comportat que tant la Generalitat de Catalunya com bona part dels partits polítics catalans no dediquessin tots els seus esforços a donar resposta als problemes reals dels catalans.
Durant aquests quatre anys en que el Partit Socialista ha estat pendent de la sentència de l’Estatut, més de 400.000 catalans han perdut el seu lloc de treball, d’aquests, 20.000 a Lleida, i més de 10.000 societats mercantils s’han dissolt.
Davant d’aquesta greu situació econòmica que pateix el país, el Partit Popular fa un crida a la responsabilitat de tots els partits i institucions públiques, per concentrar els esforços en donar resposta a aquesta crisi econòmica que ha deixat sense feina a centenars de milers de catalans. Ara no és el moment de generar enfrontaments institucionals sinó d’abocar-nos a que Catalunya torni a ser una economia generadora d’ocupació.
Ara, més que mai, els esforços dels partits polítics i de la Generalitat de Catalunya s’han de dirigir a reactivar l’economia i l’ocupació.
No és acceptable que tant Montilla com Mas s’estiguin dedicant a promoure una manifestació. El que haurien d’encapçalar és una resposta per desenvolupar l’Estatut que ara és plenament constitucional. És evident que estan posant en pràctica una estratègia que ja tenien definida anteriorment amb independència de quin hagués estat el contingut de la sentència del Tribunal Constitucional.
A més, si be és cert que l’Estatut ha estat aprovat en un referèndum, com reconeixíem al principi, els ciutadans només van poder votar el conjunt d’un text i no l’articulat. I el Tribunal Constitucional, en la seva sentència, no anul·la el conjunt del text sinó una part concreta i molt petita de l’articulat que no s’ajustava a la Constitució. Per tant, en cap cas el Tribunal Constitucional ha revocat la decisió dels catalans, tal i com es vol fer creure des d’alguns partits.
Cal deixar ben clar als nostres adversaris polítics que una cosa no és certa pel sol fet de repetir-la reiteradament.
El que sí és cert és que aquesta sentència arriba tard i que hauria d’haver-se dictat fa molt temps.
En aquests moments, reclamem el desenvolupament lleial de l’Estatut, ara plenament constitucional, per part dels governs espanyol i català, i el compliment de la sentència per part de tots.
Encoratgem a tots els partits democràtics, tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya, a donar per tancat el debat sobre la constitucionalitat de l’Estatut i a centrar-nos en els problemes reals dels ciutadans com són, com ja he dit abans, la creació de llocs de treball, la seguretat, la immigració, l’educació, la sanitat i el manteniment de les pensions.
Maria José Horcajada
Diputada Provincial i Regidora de l'Ajuntament de Lleida